domingo, 30 de diciembre de 2012

Inventari oníric


Tot i no tenir ni gota d’esperit nadalenc, avui em poso tendra al fer un cop d’ull a aquest últim any. Per motius personals –no entraré en detalls- per a mi el 2012 va acabar el passat 6 de desembre. No vull dir que ha estat un any dolent ja que realment n’he tret coses boníssimes, però ha estat un any dur, molt dur. Parlant amb amics propers, me n’he adonat que no és només una opinió personal: a molts, el 2012 ens ha posat a prova. A prova fins a arribar a pensar el ja no puc més. Però sí, podíem i hem pogut. Som aquí somrient amb més força que mai.
Torno a somriure amb forces, amb una sinceritat quasi oblidada. Miro enrere i recordo els molts viatges de tren; aquell que vam fer avui fa un any, guiats pels dofins imaginaris. Recordo haver après a estimar per aprendre més tard a deixar-ho marxar. Recordo les nits d’un estiu inigualable. El Canyo. Els molts concerts on vam anar. Aquells concerts que ens feien lliures, on he rigut, plorat i cridat.

Aquest any m’ha portat coses increïbles. Sense anar més lluny, la meva ànima bessona. Me la van enviar ells, ho sé, i ja saben com els hi ho agraeixo. D’anys n’hi ha molts, de princeses encrispetades només una.
Ni un piercing a la llengua va fer que deixés de parlar però realment en aquest cas em perdo entre paraules.

Per saber somiar cal haver estat despert
De tot cor, bon any nou a tots.

sábado, 22 de diciembre de 2012

Banalitzant el propi caos



Tot s’acaba.

Llàstima? Seran de nou les putes cadenes invisibles que ens lliguen al que ens fa mal. Plora, parla, s’enfada, crida, marxa, torna i comença de nou. Jo? Ja fa temps que em vaig rendir a la letargia. Una gossa histèrica que no entén que passa. Cremallera. Cop de porta.

Torna. Vol que l’escolti... potser li ho dec. Error. Paraules falses, mentides? No oblidis el victimisme. Ràbia. Para: realment entén el món així.

Indiferència.

Tot s’acaba?

Cremallera, equipatge, gossa. Porta.

miércoles, 28 de noviembre de 2012

Descomponent aigua


L’aigua, tan calenta que quasi bull, m’impacta en el clatell. Tanco els ulls, inspiro i desfaig. Desfer què? 
Desfer móns nous literàriament soterrats; desfer escenes on els fonemes es fonen, es confonen, entre sí.

Desfaig el que m’envolta i em perdo entre unes senzilles notes d’una cançó atzarosa. Vaig desfent. Quan arribo a la ment, em concentro: tindré feina a aquí. Em sorprenc veient lo fàcil que em resulta desprendre’m del que la societat considera essencial i vaig més enllà. Hi trobo un nom, un rostre i molta curiositat. No me’n vull desfer però si més no ho arracono. En una última forta expiració, em desfaig.

Desfeta m’observo millor però haig d’aprendre a discriminar. Tot i així, hi puc endevinar alguna cosa. Sóc més que tinc. Sóc opinió, sóc dubte, sóc veu. Sóc incomprensió, sóc insatisfacció, sóc lluita. Sóc expressió, sóc esperit, sóc art. Sóc un somriure. El millor de tot? És clar que no és el que tinc, ni tant sols el que sóc. És el que puc arribar a ser.



Francesca Woodman

lunes, 5 de noviembre de 2012

A vostè, Senyora meva


Ja en fa d’ençà que vaig adoptar el mecanisme que Vostè em va proposar, segons el qual havia de fluir davant dels fets com el més pur raig d’aigua que brolla d’una roca com qualsevol altra que observa amb parsimònia el succeir de les hores. Vist això, si m’ho permet, m’agradaria preguntar-li quin és el motiu pel qual no és més benvolent amb mi.  No se n’adona vostè que la calor em crema, m’evapora? Que la fred em gela?

Però torno a ser aquí, amb aquella eterna motxilla sobre les espatlles. Sap vostè? L’altre dia, perduda en algun dels meus (in)somnis narcisistes, just en plena immersió en el meu jo més detestable, vaig sentir la més amarga de les rialles. Una rialla cínica, carregada de violència reprimida transformada en violència passiva. Aquesta rialla, emmascarada per un humor àcid mediocre assenyalava un fet: tot i que amb el temps he après a alleugerar les maletes, a discernir l’imprescindible, la sensació de càrrega continua augmentant per instants.

Tranquil·la Senyora, ni es molesti en aparentar compungiment doncs les contractures que m’origina la motxilla no m’impedeixen seguir amb ànsia el compàs de les agulles. No obstant això, sé de primera mà que no serà Vostè qui em pagui un fisioterapeuta així que permeti’m dir-li, sense que serveixi de precedent ni obstaculitzi més de l'estrictament necessari la nostra relació, que és vostè la més gran filla de puta de totes.

sábado, 29 de septiembre de 2012

Microrelat banalitzador

Encongida, recargolada, empetitida. Cop rere cop, vegada rere vegada. Aquí segueixo. Ni més forta, ni millor. Aquí segueixo. Encorbada i torta, però de peu. Segueixo i seguiré.

Amb sort, algun dia descobriré com ser resistent a l’aigua i llavors, i només llavors, brillaré.

miércoles, 29 de agosto de 2012

No sóc independentista

He crescut en una zona amb una tendència independentista molt notòria i de fet, tots els meus coneguts més propers, en més o menys grau, ho són. Jo mai m’he sentit dins d’aquest grup i mira que ho vaig arribar a provar farà uns deu anys... I no entenia el per què jo no podia parlar de Catalunya amb la mateixa passió que ho feien els altres.
Amb el temps he anat creixent i no físicament, precisament (aprofito el moment de sinceritat per dir que des dels 10 anys no he crescut res). Al llarg de tot aquest temps he anat escrivint amb mala lletra i faltes una història, la història de la meva vida. Està plena de tatxons i, a mesura que em faig més gran, de típex sobre tot allò que vull oblidar. Avui en dia, l’escric sobre paper reciclat amb un puntafina pilot verd. Ja no faig tantes faltes però el constant bombardeig d’idees al cap fa que deixi moltes frases inacabades. Continuo sent coherent a la meva incoherència però lluito contra la impulsivitat. Així, entre entrebancs, reculades i vacil•lacions, he arribat a ser qui sóc avui i em disposo a escriure el meu manifest particular.

Per les meves venes corre de tot menys sang catalana. La meva àvia materna és de Castelló de la Plana i l’avi de Cartagena. La meva mare va néixer a França, en plena onada d’emigració espanyola. Tota la meva família paterna és andalusa; el meu pare va venir a Catalunya, Tarragona, als 17 anys. Quan era més petita creia que era això el que em feia sentir diferent i m’avergonyia per ser una catalana pèssima. Avui en dia encara no he arribat a la conclusió al respecte, però sí que sé que no sóc una catalana.
Em considero una enamorada convençuda de les terres catalanes, de Girona. M’encanta observar la riquesa de la llengua catalana, els diversos accents i veure com canvia el lèxic d’un poble a un altre que està a dos quilòmetres. I així, per què collons no sóc independentista? He anat rumiant sobre això al llarg del temps. Tornant al tema d’abans, potser és la sang andalusa que em corre per les venes. Els meus besavis, encara vius, van viure el franquisme de primera mà i són uns rojos convençuts. La Polla Records diu que som els fills dels obrers que mai van poder matar, doncs, en el meu cas, aquesta genètica revolucionària es va saltar un parell de generacions fins arribar-me i me’n sento afortunada.

Des del meu punt de vista, qualsevol nacionalisme només porta a la segregació del poble. Els independentistes concentreu les vostres forces en odiar als nacionalistes espanyols que, al mateix temps, us odien a vosaltres.... a on porta això sinó a més odi?
No crec en les fronteres que se’ns han imposat per tecnicismes burocràtics... Crec en la força del poble unit que lluita junt per derrocar a una colla d’ineptes que només miren pel seu bé. Aquesta són la veritable escòria de la societat, la que fan que m’entrin ganes d’independitzar-me sí, però no d’Espanya, sinó del món. Un colla xuclavides que s’aprofiten de les desgràcies del poble, que ens enganya, que ens manipulen, que ens subestimen.
Encara no he decidit que faré l’11S i si algun dia es vota per la independència acceptaré el resultat sigui quin sigui. Mentrestant, espero que si algú llegeix això que es posi en contacte amb mi –missatge o el que li sigui més còmode- i m’aclari les coses. Plantejada la oportunitat d’un referèndum per la independència, què farem amb els polítics? Deixarem que s’emportin els mèrits que són només vostres? Crearem un nou govern de coalició popular? I llavors què? La majoria de la gent que sortirà al carrer l’11S són els mateixos que entenen les vagues com a dies festius... què es farà perquè aquesta gent es faci responsable dels seus propis drets? Què esperem que ens aporti la independència?
Per ara, amb els independentistes que he parlat els únics arguments racionals que m’aporten són econòmics i encara refuso a que el món només es mogui per diners.

Mentrestant, seguiré esperant, lluint amb orgull una estrella roja al pit, senyal de la lluita col·lectiva del poble.
A mi els polítics espanyols no em representen però els catalans tampoc.

lunes, 6 de agosto de 2012

Harmonia


L’altre dia, caminant pel bosc, pensava en el per què de la existència, en què fem aquí i més preguntes d’aquelles que tothom es fa al menys un cop a la vida –encara que estigui borratxo.
Es diu que tots venim a la vida per complir un propòsit, fins a aquí d’acord, el que passa és que les pel·lícules americanes, a part d’emplenar-nos el cap de merdes masclistes pseudoromàntiques, també ens han inculcat la figura de l’heroi que, després de passar-ho molt malament, potser fins i tot fer coses condemnables, realitza un acte heroic i troba a una noia preciosa (sant tornem-hi) amb la que després de tenir sexe salvatge, tindran uns fills super monis. Eccolo qua el seu propòsit de vida molt xaxiguaxipiruleta.
Ara bé, no està de més recordar que això és ficció. Aquest concepte de una vida gloriosa ens aparta del què realment és viure.

A partir d’aquí, agafeu amb pinces tot el que diré; jo deixo anar la meva opinió tan poc objectiva com sempre i qui vulgui que hi reflexioni.
En aquest món hi ha d’haver gent de tot... Imagineu-vos que un dia sortiu al carrer i tothom és amable, bona persona, responsable, políticament correcte, etc. Quin conyàs, no? Entenc que algú pugui pensar que no, que seria un món ideal, però només ho seria els primers dies. Després aquell que abans hauria set considerat simpàtic, seria menys simpàtic que un altre i, per tant, un antipàtic. Doncs el mateix passaria si tots vinguéssim a la vida amb grans propòsits i gestes per complir. Però què vol dir això? Acceptar que no seré més que un mediocre tota la vida? Just al contrari!
En termes artístics, és com una persona quan està aprenent a fer servir el color. Toooooooot ha de ser colors i quant més colors millor, perquè fer servir colors és guai, saps? Però mica en mica va veient que anant reduint la gama les seves obres guanyen molt més de valor i força que no pas aquells quadres tutifrutis. I arribarà el dia que fent servir dos colors complementaris, obtindrà una gama preciosa amb molta potència! I,  amb molta sort, un dia l’obligaran a practicar harmonies de colors –de blanc, que és el més conyazo- i veurà que lo bonic dels colors és saber fer-los servir quan i a on toca.

Malévich. Quadre Blanc Sobre Fons Blanc
No sé si algú sap més o menys per on vaig... No cal que siguem tots els colors! Sent-ne només un som meravellosos! I ser color no és simple, gens simple. Podem ser saturats! Podem brillar! Un sol color pot ser el que li doni la gana.

martes, 19 de junio de 2012

3


Així se’m pugui titllar de pedant amb aires d’intel·lectual, envejo a tot aquell que ignori. Deixeu-me que m’expliqui: no associo a la ignorància termes despectius ja que no crec que hagi d’anar acompanyada per l’estupidesa. Més aviat l’associo amb la fe, la esperança. Quan no saps, quan no entens, busques a algú o alguna cosa amb la que et puguis creure, una cosa amb la que agafar-te per evitar caure en la desesperació més absoluta. Una promesa de millora cap a un futur utòpic.
Diguem-li ignorant o si us sembla més correcte, cristià, musulmà, comunista, independentista. I em sembla perfecte, una manera més que vàlida de veure la vida.



Jo avui he encès el meu últim llumí esperant que la seva llum em fes veure les coses més clares. Quina tonteria. Sabeu què he aconseguit? Consumir el poc oxigen que hi quedava.

martes, 12 de junio de 2012

#2 Monocromatisme


Primer de tot, i que consti que no em fa gens de gràcia començar un escrit així, donar-vos les gràcies perquè no sou capaços de com arriba a animar veure totes les visites que ha rebut el bloc en els darrers dies i llegir els comentaris i missatges que m’envieu. Realment em doneu molta força per millorar dia rere dia, fent-vos formar part de la meva peculiar orgia mental.

Així com la darrera entrada transmet un missatge clarament fatalista, avui canvio bastant el color del missatge. De fet, he utilitzat la paraula ‘color’ expressament.
Vull parlar-vos d’un jove artista anomenat Neil Harbisson. Explicat curt i malament, vindria a ser un noi que per circumstàncies de la vida no veu cap color, sinó que es serveix d’una espècie d’ull electrònic que tradueix el color en un so. Fins aquí tot entès, no?
Doncs, no us he dit això per fer-li publicitat, que en part sí. El que volia dir-vos és que crec molts cops els colors ens distreuen. Proveu-ho, feu una foto de dos colors de tons oposats (magenta i verd festuc) i passeu-la en blanc i negre. Realment es diferencien bé els dos colors? No són més semblants del que creieu? Potser llavors trobem que el quadre més caòtic de Pollock és molt més harmònic que qualsevol quadre renaixentista.
És un símil artístic, ja que fa que em senti menys violentada a l’hora de dir-vos-ho, però suposo que aquells que ho hagin d’entendre ho faran.

Evitem carregar totes les nostres responsabilitats en els colors, només ens distreuen. Busquem la essència de la cosa, la bellesa en lo senzill. Fixeu-vos, per exemple, en aquesta foto de l’artista anomenat anteriorment:



No la veieu preciosa? Creieu-me, jo sí. És increïble la quantitat de genialitats que hi arribo a trobar i, de fet, si teniu temps, m’agradaria que us la miréssiu amb deteniment, si us plau. Jo m’he perdut dins la foto per, un cop a dins, trobar-me amb mi mateixa.


I sabeu què? Sóc la primera en tenyir-me el cabell de colors.

lunes, 11 de junio de 2012

#1


 I, quant més ho penso, més clar ho veig. De fet, em fa gràcia utilitzar el mot clar en aquesta frase, ja que el que veig clar és que tot és fosc.  M’explico, que a aquestes alçades ja desvariejo i, desgraciadament, o no, cap de vosaltres té la capacitat de seguir el fil de les meves converses internes, i menys a través d’una pantalla.

Penso molt, massa, en va. Busco solucions, busco un futur més pròsper. No trobo res. Llegeixo llibres de filòsofs que a dures penes entenc buscant ajuda, plantejaments diferents de la vida. I continuo pensant.
I penso fins i tot quan dormo, que no són poques hores, i tinc malsons o, el pitjor: somnis bonics que acaben quan encara no toca. I llavors de res em serveix de res demanar que em deixin dormir cinc minuts més...

Perquè, saps què? La vida és cíclica, no queda cap mena de consol. Les coses no s’acaben, no es deixen enrere. Es queden en estat latent fins que un dia tornen a sorgir i aquest cop ho faran amb més força, ja que s’han passat tot el temps alimentant-se de les teves pors, vergonyes, defectes i dolors. No hi ha cap manera socialment acceptada d’escapar de les cadenes invisibles del temps.
I això m’empresona, m’oprimeix el pit.

Continuo sent un ocell engabiat però ara sé que la porta sempre ha estat oberta. El problema? Que més enllà de la porta no hi queda res.

domingo, 3 de junio de 2012

Sense títol


M’estic adonant que això del bloc no és tan útil com al principi pensava.
Acostumo a desfogar-me dibuixant, o, en els pitjors casos, escrivint. Però clar, el que escric no són tonteries com les que puc arribar a posar aquí. Quan escric em despullo, parlo amb mi mateixa. Dic coses que no sabia ni que pensés. Dic tonteries. Dic coses que em fa vergonya ensenyar.
Això fa que em plantegi per què continuo escrivint aquí. No potser que sigui una manera de centrar-me en altres tonteries en comptes de mirar lo important?


Sigui com sigui, pregunto: si realment per primer cop començo a ser sincera amb mi mateixa, per què em sento així?

M'espera una nit molt llarga...

sábado, 2 de junio de 2012

A quien madruga, Dios... Dios no existe


Si algú mínimament em coneix, sabrà que ser lliure m’obsessiona. De fet, és curiós perquè fins ara no he tingut ni puta idea de què és la llibertat... i bé, dubto que ara sàpiga gaire que és.

Avui al matí pensava que per mi, ara mateix, ser lliure, és tenir la total llibertat de sentir. Que sí, Kant, que sí... Que la raó està de puta mare per ser amo de tu mateix i els teus actes, però fins a un cert punt.
Vull aixecar-me un dia sense cap d’aquestes petites –i no tan petites- obligacions que ens van marcant el dia, obligant-nos a actuar de certa manera. Puc arribar a tolerar tenir uns horaris marcats per posar-nos d’acord amb la resta d’humans –encara que en alguns casos aquests horaris perjudiquin la qualitat del producte final (véase dibuix artístic)- però el que no vull és que ningú em trepitgi el meu dret a sentir!

N’estic farta de fer les coses perquè algú m’ho digui! No vull riure perquè els altres s’ho estiguin passant bé, no vull somriure quan alguna persona gran em diu qualsevol tonteria, no vull plorar per qualsevol pel·lícula ensucrada. Vull fer les coses moment a moment, aprofitant tota mena de sentiments. Com pots saber que ets feliç si mai estàs trist?

A la merda els contractes sentimentals! Què és això? Posar raons –i per tant, obligacions- a una cosa totalment irracional? Molt contradictori.



No pretenc amb aquest text aclarir res a ningú. Si algú hi troba indirectes, endavant.
Només ho he fet perquè ho sentia.


miércoles, 23 de mayo de 2012

A bon entenedor...


Potser sóc despistada i a vegades em perdo moltes coses però… he estat tanta estona bucejant dins la meva ment com per a que hagi pogut canviar tot?




Alguna cosa ha d'estar malament en mi perquè només em sento lliure entre parets. 



jueves, 10 de mayo de 2012

Histèria afectiva


He passat uns dies capficada en les meves coses. No han estat dies ni bons ni dolents, han estat dies que necessitava preocupar-me per mi en comptes de pensar en tonteries que no puc canviar. 
De fet, no ho sabut fins avui. Em pensava que estava passant per una espècia de bloqueig; intentava escriure i no em sortien més que frases incoherents inacabades, notava que amb cada traç que dibuixava, mentia.

Avui, mentre tornava cap a casa, he vist de lluny el que jo creia que era una dona gran passejant una espècie de caniche grandíssim amb un jersei rosa. Quan m'he acostat (sense ulleres no veig tres en un burro), he vist el gos era un nen petit que estava ajupit. Semblarà estrany, però m'ha fet moltíssima gràcia -més que res perquè estaven en puto descampat on la gent passeja als seus gossos amb desgana. 
La mare no processava cap mena d'afecte envers el seu fill. Però per a què jutjar-la? Es veia que estava pensant en les seves coses. Llavors me n'he adonat, que encara que molts cops cregui que no, estic feta per estimar, estimo a tot aquell/allò que m'envolta! Sé que els problemes continuen estan allà, però -momentàniament- m'és igual.

Només escric per dir-vos això, que estimar és collonut. Que no us obsessioneu només amb l'amor de parella, estimeu-ho tot! Estimeu fins i tot a allò/que en algun moment de la vida us ha fotut, perquè gràcies a allò sou com sou (també aplicable a les persones). No busqueu viure per a un somni, feu que la vostra vida en sigui un! Tots tenim por, tots tenim bloquejos però també tots som capaços d'estimar.

I jo us estimo,
I jo t’estimo.

miércoles, 2 de mayo de 2012

The Show Must Go On (o Des de la Finestra de l'habitació)

Quan vaig començar aquest blog em vaig prometre a mi mateixa que amb opinions menys o més acertades i mai objectives, aquest blog em serviria per dir només el que pensés, el que sentís en cada moment, tot i que això em portes a escriure contradiccions, fins i tot dins dels mateixos articles. Però per això, perquè volia tenir una cosa que fos un pur reflexe de mi; egocèntric i insegur per parts iguals, caòtic però amb un ordre molt determinat.
Bé, doncs, dins del meu cap, això sempre estava orientat cap a una utopia de crítica política i moral però no comptava amb entrebancs inesperats com el d’ahir.
Senzillament, vaig passar molta por –i dolor, és clar. Sóc bastant hipocondríaca i ja m’imaginava a un telenovel·litzat Doctor House portat de Londres per estudiar una estranya malaltia lluitant mentre veu com, per moments, la vida se’m va escapant de les mans (teatre amb ganes i orgullosa, suposo). Després d’això, d’esperar diverses hores i passar per diverses proves, quan em van dir què tenia, després de processar els tecnicismes del doctor, ja estava molt tranquil·la, potser inclús em feia menys mal.
Després d’una hora o dos portant aquella mitja bata que et fa perdre la poca dignitat de pacient que et queda, un agradable i delicat infermer (mega ironia) em va portar amb cadira de rodes fins l’habitació. Pensant aquest cop en els recursos de cinema estudiat a classe, vaig veure tot el recorregut amb un tràveling a mà alçada ‘mal fet’ acompanyat d’un muntatge frenètic –pels que hàgiu vist Rèquiem por Un Sueño, una cosa semblant a quan la mare d’en Jared Leto és ingressada a l’hospital. La resta ja es sap. Dolor, dormir malament, proves, gana, potser l’únic estrany és que m’agrada el menjar d’hospital.
Intento ser practicant d’una creença que, mal resumit, creu en la energia, que tu reps el que dones. Això, però, es fa mitjançant les bones accions, aportant fe i amor a la Terra. Un dels punts de la meva interpretació personal consisteix en buscar sempre el millor de les coses i els errors, per aprendre i rectificar. Vist que en aquest cas no crec que hi hagi cap error, em quedo amb lo positiu. Em quedo amb un somriure barceloní que m’ha acompanyat sempre en aquests últims mesos, que, tot i que han set durs per mi, ho han set molt més per ell. A aquella persona li dono les gràcies per tot i la resta ja ho sap (carinyosa com sempre... ironia 2)
Ale, doncs ara em quedar (intentar) reposar, ja que he descobert que sóc més nerviosa del que pensava i, ja que no puc, anar a la manifestació de demà, preparar-me per altres.
Això no s’acaba. 


El títol és, clarament, per Queen. També agafo la idea del títol compost de Love of Lesbian.

martes, 1 de mayo de 2012

um...


1 de maig. Dia del Treballador. No tenia previst escriure aquest pont, però mira, què hi farem...

Milers de treballadors –o, més aviat, parats- surten al carrer un altre any per defensar els seus drets. Però aquest any, és diferent. Els polítics no ho saben, els mitjans de comunicació tampoc. És una cosa que no poden manipular, que s’escapa del seu control. És l’amargor. L’amargor d’un poble cansat, desesperat. D’un poble que observa incrèdul com el govern declara amb total impunitat que no els faran cas i els tatxa de mals ciutadans per no col·laborar en aquesta enorme farsa que ells coneixem com a democràcia.
Hi ha crisi? Perfecte. Tots d’una manera o altra hi hem col·laborat però... fins a quin punt mereixem ser castigats? Fins quan aguantarem? Per què hem de pagar nosaltres les conseqüències d’un sistema on l’home, és el menys important? Fa uns anys, ells van deixar quin era el seu cavall guanyador: la empresa privada... per què ara recorren a nosaltres? Per què retallar en coses tan bàsiques com la educació i la sanitat, essencials per al bon desenvolupament d’una comunitat, en comptes de coses absurdes com ajudes a l’església, subvencions i pròrrogues de pagament als clubs de futbol o les diputacions, per exemple?
No cal saber-ne gaire per veure que aquí les coses fallen.

No em trobo bé i crec que no hi podré anar, però avui a les 6 de la tarda hi ha una manifestació anticapitalista a Girona (els interessats ja saben...) I dijous 3 de març s’ha convocat una vaga d’estudiants, a Girona és a les 12 del migdia al Rectorat. (el motiu? Busqueu informació sobre l’augment de les taxes universitàries –entre altres. Dic ràpidament ja que em vaig trobant pitjor, que una vaga serveix per defensar els nostres drets, per fer-nos sentir. Si no hi esteu d’acord o no us sembla convenient aneu a classe. Agafant-vos un dia de vaga com un dia de festa, per molt guai que us creieu, no feu res més que l’imbècil i feu que tots els altres perdem força)

sábado, 28 de abril de 2012

Diguem-li reflexió


A vegades, i dic només, a vegades, les coses ens surten bé. Altres vegades, ens surt tot tan malament que ni ens importa. Però, què passa amb la resta de vegades? Amb aquelles vegades on les coses no surten bé ni malament?

A vegades les coses ni surten, o sí que surten però senzillament ens deixen completament indiferents.

Potser sóc jo, que amb un passat de tendència auto-destructiva, tendeixo al sabotatge de la meva felicitat.
Potser és el món, la societat, que em martiritza... no. Para un segon sisplau. El món es preocupa de coses més importants.

Potser, i dic només, potser, és la pròpia llibertat que busco, la que em fa mal...

Mama, jo de gran vull ser puta


Ahir vaig un reportatge sobre la prostitució a Cuatro i sabeu què? Que les persones que hi apareixien eren persones normals! (També hi va sortir la Carmen de Mairena, però bé, quedem-nos amb la idea general)
Llavors, vaig començar a preguntar-me perquè hi havia tant enrenou al voltant d’aquest tema. Cert és que mostraven la cara ‘agradable’ de la prostitució, regulada dins de prostíbuls amb totes les atencions sanitàries necessàries, dutxes pels clients, seguretat, etc. Jo em pregunto doncs, quin mal hi hauria en aquest negoci si estigués regulat?

Buscant respostes, he trobat aquestes declaracions:
La prostitución es la más grave agresión que puede sufrir una persona, porque se trata de involucrar todo el ser, pervirtiendo su sexualidad, que es la pulsión más profunda y placentera del ser humano. Como ha declarado ya la ONU, de ningún modo puede considerarse un trabajo, porque carece de la dignidad y las condiciones que se requieren para ser considerada como tal, según denuncian las asociaciones internacionales contra la explotación sexual de las mujeres. 

Realment, no entenc amb quina mena de criteri les jutgen. Si us plau, que quedi clar que en cap moment estic defensant la explotació de prostitutes, defenso la prostitució lliure i totalment consentida. Que tinguin les necessitats bàsiques cobertes, que treballin dins la legalitat, pagant impostos i tenint dret a assegurances, baixes i jubilació.

Si partim de la idea de que, el món és just i, tothom que exerceix la prostitució és lliure i ho fa voluntàriament. Què passa? Quin és el problema? Potser no és el treball dels seus somnis, però que potser hi ha algú que pugui tenir el treball que desitgi tal i com corren els temps? Per què és més cruel la prostitució sexual que la ideològica? I la dignitat... qui collons sap què és la dignitat avui en dia? Em sembla perfectament lícit, molt més digne, que una persona decideixi prostituir-se abans de robar.

Senyors polítics, gent acomodada, és realment fàcil ser una persona de moralitat íntegre des d’una bona posició. Tot i així, mirin totes les coses ‘immorals’ que arriben a fer vostès gratuïtament. 

jueves, 26 de abril de 2012

Pèrdua de virginitat bloggera. Bastant vergonyós

Suposo que ja era hora. Que ja era hora d'intentar posar ordre a totes les idees que em ronden pel cap, de treure en fora tota aquesta diarrea mental. 

La veritat és que estic força emocionada amb tot això. No se'm dóna gaire bé la tecnologia i aquestes coses però trobo fascinant poder tenir un lloc només meu, on deixar anar tot allò que em preocupa i em molesta sense fer-ho pagar a ningú. 

De fet, dubto de la meva capacitat per portar un bloc. Careixo de constància, sóc una escriptora bastant mediocre i tinc unes ideologies bastant barates. Però m'és igual, ho haig d'intentar.
Necessito sentir que la meva opinió li interessa a algú o que, com a mínim, se'm té en compte.
Necessito escriure per expressar el que sento, el que penso, ja que no sé fer-ho de cap altra manera i em farà parar boja.

No tinc n'idea de que tractarà el bloc i això és el que m'agrada, total llibertat a l'hora d'escriure el que vulgui i així intentaré fer-ho.