He crescut en una zona amb una tendència independentista molt notòria i de fet, tots els meus coneguts més propers, en més o menys grau, ho són. Jo mai m’he sentit dins d’aquest grup i mira que ho vaig arribar a provar farà uns deu anys... I no entenia el per què jo no podia parlar de Catalunya amb la mateixa passió que ho feien els altres.
Amb el temps he anat creixent i no físicament, precisament (aprofito el moment de sinceritat per dir que des dels 10 anys no he crescut res). Al llarg de tot aquest temps he anat escrivint amb mala lletra i faltes una història, la història de la meva vida. Està plena de tatxons i, a mesura que em faig més gran, de típex sobre tot allò que vull oblidar. Avui en dia, l’escric sobre paper reciclat amb un puntafina pilot verd. Ja no faig tantes faltes però el constant bombardeig d’idees al cap fa que deixi moltes frases inacabades. Continuo sent coherent a la meva incoherència però lluito contra la impulsivitat. Així, entre entrebancs, reculades i vacil•lacions, he arribat a ser qui sóc avui i em disposo a escriure el meu manifest particular.
Per les meves venes corre de tot menys sang catalana. La meva àvia materna és de Castelló de la Plana i l’avi de Cartagena. La meva mare va néixer a França, en plena onada d’emigració espanyola. Tota la meva família paterna és andalusa; el meu pare va venir a Catalunya, Tarragona, als 17 anys. Quan era més petita creia que era això el que em feia sentir diferent i m’avergonyia per ser una catalana pèssima. Avui en dia encara no he arribat a la conclusió al respecte, però sí que sé que no sóc una catalana.
Em considero una enamorada convençuda de les terres catalanes, de Girona. M’encanta observar la riquesa de la llengua catalana, els diversos accents i veure com canvia el lèxic d’un poble a un altre que està a dos quilòmetres. I així, per què collons no sóc independentista? He anat rumiant sobre això al llarg del temps. Tornant al tema d’abans, potser és la sang andalusa que em corre per les venes. Els meus besavis, encara vius, van viure el franquisme de primera mà i són uns rojos convençuts. La Polla Records diu que som els fills dels obrers que mai van poder matar, doncs, en el meu cas, aquesta genètica revolucionària es va saltar un parell de generacions fins arribar-me i me’n sento afortunada.
Des del meu punt de vista, qualsevol nacionalisme només porta a la segregació del poble. Els independentistes concentreu les vostres forces en odiar als nacionalistes espanyols que, al mateix temps, us odien a vosaltres.... a on porta això sinó a més odi?
No crec en les fronteres que se’ns han imposat per tecnicismes burocràtics... Crec en la força del poble unit que lluita junt per derrocar a una colla d’ineptes que només miren pel seu bé. Aquesta són la veritable escòria de la societat, la que fan que m’entrin ganes d’independitzar-me sí, però no d’Espanya, sinó del món. Un colla xuclavides que s’aprofiten de les desgràcies del poble, que ens enganya, que ens manipulen, que ens subestimen.
Encara no he decidit que faré l’11S i si algun dia es vota per la independència acceptaré el resultat sigui quin sigui. Mentrestant, espero que si algú llegeix això que es posi en contacte amb mi –missatge o el que li sigui més còmode- i m’aclari les coses. Plantejada la oportunitat d’un referèndum per la independència, què farem amb els polítics? Deixarem que s’emportin els mèrits que són només vostres? Crearem un nou govern de coalició popular? I llavors què? La majoria de la gent que sortirà al carrer l’11S són els mateixos que entenen les vagues com a dies festius... què es farà perquè aquesta gent es faci responsable dels seus propis drets? Què esperem que ens aporti la independència?
Per ara, amb els independentistes que he parlat els únics arguments racionals que m’aporten són econòmics i encara refuso a que el món només es mogui per diners.
Mentrestant, seguiré esperant, lluint amb orgull una estrella roja al pit, senyal de la lluita col·lectiva del poble.
A mi els polítics espanyols no em representen però els catalans tampoc.
