La nena camacurta d'ulls rodons

Avui us voldria explicar una història,  però aquest cop no és la meva. Us explicaré la historieta d’una nena, una nena que no sóc jo, és clar.

Era una nena d’ulls rodons i grossos i unes cames curtes, molt curtes. Aquesta nena  tenia els cabells llisos del color d’un gos com fuig, aquell color que no acabada de ser ni ros ni morè. Li agradaven els llibres, els animals i els jocs d’ordinador... però res hi havia que li agradés més que dormir.

Aprofitava cada mínim moment que tingués per dormir, sense importar l’hora o el lloc. I així es podia passar el dia, dormint, sense tenir cap problema per conciliar el son al vespre. I sabeu el per què dormia tant? Pels somnis... No hi havia res més meravellós que els seus somnis. Tant li agradava somiar que ho feia fins i tot desperta. Durant les poques estones que no dormia no parava quieta. Passava les hores corrent, tirada pel terra de qualsevol racó. Això, sumat al fet de que era camacurta, maldestre i amb greus problemes de coordinació, feia que estigués plena sempre de traus i blaus. Però tot i tenir els ulls rodons, ser camacurta, tenir els colors del color d’un gos com fuig i ser molt maldestre, encara no aixecava un pam de terra, encara no sabia parlar amb fluïdesa, que ja feia que la seva veueta estrident es fes sentir entre la dels adults. “I per què?”, preguntava sempre. No contenta amb la resposta obtinguda, pregunta i preguntava i tornava a preguntar, fins que era manada a callar. I, tossuda com era, tornava de nou al seu món dels somnis, on ja era gran i no necessitava explicacions de ningú per arribar a la veritat.

Va anar passant el temps i la nena continuava tenint els ulls rodons, molt rodons, les cames se l’hi havia allargat però continuaven sent proporcionalment curtes i els cabells... bé, per raons desconegudes, canviaven de color i forma amb freqüència. A la pell de la nostra nena també hi van anar apareixent marques, dibuixets i forats. Però, tot i que el seu cos s’anés deformant a marxes forçoses, la nena, la nostra nena, continuava feliç, perduda entre somnis i històries fantàstiques.

Un dia, però, la nena ja no volia dormir. Què era el que feia que la nena camacurta d’ulls rodons ja no volgués dormir? La nostra nena camacurta d’ulls rodons era molt despistada... Tant n’era, de despistada, que havia oblidat la recepta per fer somnis. A més, tant maldestra era que, totes les vegades que intentava fer somnis de nou, li sortien malsons. Així, un dia, mentre buscava obcecada la recepta dels somnis, va acabar perdent-se entre tanta connexió neuronal. Ostres!! Què faria ara la nena d’ulls rodons? En una ostentació de responsabilitat i maduresa, va recordar les sàvies paraules del seu savi pare “Si mai et perds, roman quieta fins que algú et vingui a buscar!”. I va esperar, esperar i esperar.

I va esperar, esperar i esperar. Però a la nena dels ulls rodons mai li havia agradat esperar i, tot i que el seu orgull no li permetia admetre-ho, tenia molt de respecte als llocs tancats i foscos. Així que, enmig d’aquelles connexions neuronals, va començar a imaginar històries. Feia pauses, escoltant atentament si algú venia a buscar-la. A vegades es desesperava i cridava com una boja fins a no poder més, després, es calmava i tornava a perdre’s en el seu món.

Tan despistada i capgrossa era la nostra nena que no va ser fins una nena petita d’ulls rodons i grossos, cames curtes, molt curtes, de cabell llis de color del gos com fuig, la va a venir a buscar, que se’n va adonar del que havia estat passant fins aleshores.

A mi els ulls em parlen

La primavera se m’anticipa, m’altera. Tot i així, a mi em serveix per a bastant més que per detonar l’efervescència hormonal: em burxa a una ànima soporífera que corria el risc de no tornar a despertar. Aquí la tinc; aquí em tinc.

Des d’aquí, sense treure’m aquelles lleganyes que recorden el –no tan- passat, recordo –potser, imagino. Sense perdre de vista aquest passat no tan passat, reivindico allò oblidat -o potser desconegut. Allò que –POTSER- algun dia vaig tenir; allò que –DEFINITIVAMENT- vaig mal interpretar. Allò que vaig maltractar fins a no poder més. Però n’aprenc. I creixo. I em converteixo en una nova versió del que sóc, en la millor que de les que he pogut conèixer. Jo em veig, ells no en són capaços, però... tu? Mentrestant, reivindico.

REIVINDICO la supremacia de la mirada davant de qualsevol cosa. La no necessitat a haver de recórrer a paraules fràgils que prometen massa, que prometen en va.  I sabeu què és el millor d’això? L’entregar-se al present sense condicionants, sabent que no tens res que t’empresoni. Reivindico l’evidència, la senzillesa (no confondre amb facilitat), la transparència i la claredat. La passió per viure, per sentir, per somiar i lluitar.

Reivindico tantíssimes coses... I espero.

ESPERO a LA mirada, aquella mirada sincera i misteriosa, reservada i confiada. Aquella mirada que et pot glaçar i incendiar simultàniament, que et pot ruboritzar sense haver d’intimidar-te. La mirada que no necessita paraules. Aquella mirada que viu, que sent, que somia i lluita. Aquella mirada que et despulla, que t’observa i, tot i així, es queda. Aquella única mirada que sap mirar.

Reivindico i espero. Espero i reivindico. I aviso.

Mirada misteriosa, t’AVISO ara i com diuen “quien avisa no es traïdor”: quan ens mirem m’obligaré a mostrar-te el pitjor de mi, i espero el mateix de tu. Al cap i a la fi, si tan especial ets... per què hauria de mostrar-te les virtuts que pugui tenir? On quedaria el nostre mèrit?

trenta-sis

Potser havia oblidat qui era o potser era que ho sabia massa bé. Però tornava a estar perduda, despullada de tot allò que em feia sentir persona. De nou. Sense saber què pensar o què sentir. Sense poder distingir els somnis dels malsons. Amb una ideologia buida i pensaments caòtics i dispersos. Després, el silenci. L’ànima també nua, lliure de tot allò que ens creem per protegir-nos de nosaltres mateixos. Amb el pit obert em vaig observar atentament.

Quan ja no era res, vaig començar a ser.