Fa un any i un mes
vaig penjar una foto semblant a aquesta amb el fragment final de
la cosa més sincera que he escrit mai: “després de dedicar part del dia a fer
de pseudofilòsofa mediocre, només he arribat a la conclusió que si no tinc
ganes de somriure, puc dibuixar-ne un”. La resta del text era un intent d’introspecció
des d’un punt de vista a mig camí entre l’objecció i la destrucció... i sí, dic
era perquè, tot i ser el millor que he escrit mai, l’he borrat. Abans però, me
l’he rellegit un parell de vegades, potser perquè intentava posar-me en els
ulls del meu jo d’ara fa un any, potser guiada per la mandra del mal estudiant.
El meu jo? Realment
se’ns pot considerar la mateixa persona si ni tant sols la mirada compartim la
mirada? Tant han canviat les coses? no serà que no han canviat gens? De tant
pensar quasi que se’m fon el cervell. Bé, de tant pensar, de l’inici de migranya
o d’un telèfon que no para de sonar i no sóc capaç d’aturar. Tot i que ara, en
un d’aquests atacs de sinceritat literària ambigua, sospito que sé perfectament
com aturar el telèfon, és sols que no vull perquè ja no em fa mal.
Abandono el
pensament abstracte i veig amb claredat que, com a mínim, una cosa sí que ha
canviat: he deixat de viure en el passat. I no us penseu que fa gaire, no... en
deu fer dues setmanes i escaig, just després de l’última crisi existencialista.
I la veritat és que, si bé ara segurament tindria motius justificats per
estar malament, em sento millor que mai.
Podria
argumentar-ho, suposo. Podria dir que em sento útil i realitzada com a persona;
que em sento còmoda amb la meva manera de fer art, amb els ulls amb els que
miro el món. Podria dir que estimo a tots els que m’envolten i que vaig
extirpant de mi a tots aquells que no m’aporten res, com a ella, amb la que ja
només comparteixo qüestions burocràtiques -i per poc temps. Podria dir que m’he
retrobat amb l’única persona que em va saber encendre, que em va encendre tant
que no en va deixar ni les cendres, trobant una mena d’escalfor semblant a la d’un
llar. Podria dir tantes coses, tantes mentides, banalitats... Amb l’única cosa
que em quedo és que, tot just ara, he après a deixar de lluitar contra mi mateixa.
I sí, ho aprenc ara, perquè segur que demà ho tornaré a oblidar; em tornaré a
perdre perseguint quimeres. Però, com diuen, demà serà un altre dia; massa
temps m’ha costat ja desfer-me del passat com per empresonar-me en el futur.
Torno la vista
enrere, torno sobre els meus passos. Potser és que ha arribat l’hora d’acomiadar-se.
Però no del viscut, ja que forma part de mi d’una manera inexplicable, ja que
fa que ara somrigui amb força, sense necessitar dibuixos; m’acomiado dels ressentiments,
de les pors i de l’odi. Deixo d’abraçar a la tristesa; deixo d’abraçar-la a
ella... es podria dir que és la meva mort?
Ja no em cal el
somriure dibuixat però, de totes maneres, en podré dibuixar mil més quan el
torni a necessitar –perquè ho faré, n’estic segura.
Mentrestant, m’agradaria donar-ne
un a cadascuna de les persones que estimo, que no diré que són poques per no
menysprear-les, però són enormes i especials. Totes, a la seva manera, estan
passant per moments durs i difícils. Sé que se’n sortiran, ja que tenen una
fortalesa admirable però és aquesta mateixa bellesa la que fa que es sentin
fràgils i dèbils, la que fa que perdin la brillantor als ulls. Que perdin el
somriure.
De petita volia ser
artista per això, per poder esborrar el dolor de la gent i dibuixar-los-hi
somriures a la cara. De petita... i ara, però encara no en sé. No em veig capaç
de tornar-vos tot allò que heu fet per mi, ni tant sols ho sé escriure. Tant
sols us puc donar aquest somriure dibuixat i sé que, com em va dir una
princesa, no em caldrà dibuixar-ne més perquè el vostre és molt més bonic i més
gran.
