#1

 I, quant més ho penso, més clar ho veig. De fet, em fa gràcia utilitzar el mot clar en aquesta frase, ja que el que veig clar és que tot és fosc.  M’explico, que a aquestes alçades ja desvariejo i, desgraciadament, o no, cap de vosaltres té la capacitat de seguir el fil de les meves converses internes, i menys a través d’una pantalla.

Penso molt, massa, en va. Busco solucions, busco un futur més pròsper. No trobo res. Llegeixo llibres de filòsofs que a dures penes entenc buscant ajuda, plantejaments diferents de la vida. I continuo pensant.

I penso fins i tot quan dormo, que no són poques hores, i tinc malsons o, el pitjor: somnis bonics que acaben quan encara no toca. I llavors de res em serveix de res demanar que em deixin dormir cinc minuts més...

Perquè, saps què? La vida és cíclica, no queda cap mena de consol. Les coses no s’acaben, no es deixen enrere. Es queden en estat latent fins que un dia tornen a sorgir i aquest cop ho faran amb més força, ja que s’han passat tot el temps alimentant-se de les teves pors, vergonyes, defectes i dolors. No hi ha cap manera socialment acceptada d’escapar de les cadenes invisibles del temps.

I això m’empresona, m’oprimeix el pit.

Continuo sent un ocell engabiat però ara sé que la porta sempre ha estat oberta. El problema? Que més enllà de la porta no hi queda res.