El ball del Caos

Avui la pell del Caos aprèn a ballar amb les gotes per oblidar-ho, sens dubte, un instant més tard. Però això ara no importa, el Caos sempre ha volgut ballar però no aconseguia sincronitzar amb l’Ordre més que per un instant, resultant ferida en aquest intent suïcida.

Quant de temps és un instant per a tu? I el Caos? Per a molta gent equival a confusió i desordre complert, sembla vàlid, oi? Mentre que el Caos i les gotes ballin, però, deixa’m entendre’m com a Caos, com a aquest estat necessari que anticipa el ser.

Et convido a venir, a entrar dins meu ja que a vegades hi sobra l’espai i és llavors quan el meu propi eco m’enverina. Et convido a presenciar aquest espectacle de decadència parcial, on el no-res passa massa de pressa. Et convido a dormir en el meu pulmó dret i et dono permís per redecorar-me l’estómac i el fetge; el cor i el coll deixa-me’ls per a mi.

Em desconec per aprendre’m, aprenc a no conèixer; jugo a plorar, ploro felicitat; respiro sang, bombejo aire. Veus què no s’hi està tan malament? El problema del Caos és quan s’estima es destrueix.

Llavors, no som res més que pretensions de Caos condemnades a l’Ordre aleatori? Quin determinisme més mediocre.

A tu, Caos somiador amb els ulls plens de mar, espero que segueixis el ball dels meus aforismes. La vida és un constant; la vida és un camí, tal com diuen els meus versos preferits. No tinguis pressa per arribar al teu destí i gaudeix del moment, del que sents. Els Caos podem estar segurs d’una cosa: el passat és el que som, però nosaltres som el present. Així que gaudeix, juga i balla-hi perquè el que facis avui és el que seràs demà.

Arranca el vol amb les pestanyes i troba un núvol a on poder pensar. Rega’ns la terra que ens dóna vida, balla amb els ocells quan els vegis passar.

Foc als ulls

Avui he decidit deixar d’intentar salvar el món i començar a menjar-me’l. He decidit fugir del victimisme, dels remordiments i la falsa modèstia. He après a deixar-me de rebel·lar contra l’etern retorn, a acomodar-m’hi i a sentir-m’hi agust; he entès el veritable significat de Carpe Diem. He après a sentir-me còmode en els meus defectes, a estimar la meva imperfecció, ja que és tot el que tinc. 

Mirant-me al mirall m’he demanat perdó i m’he correspost el somriure. He sortit al carrer a mirar el vent, a córrer amb les hores, a convertir-me en res per integrar-me en el tot.

Avui he recuperat el meu foc, la meva mirada i el meu nerviosisme. El per què no el tinc clar ni jo. Potser és que ja m’havia arribat l’hora o potser són les paraules ben trobades d’un (des)conegut oportú, oportunista. És que sóc una idiota idealista, una enamorada de la vida i de l’instant.

I és que avui podria estimar a tothom i, en comptes d’això, trio estimar-me a mi mateixa.