um...

1 de maig. Dia del Treballador. No tenia previst escriure aquest pont, però mira, què hi farem...

Milers de treballadors –o, més aviat, parats- surten al carrer un altre any per defensar els seus drets. Però aquest any, és diferent. Els polítics no ho saben, els mitjans de comunicació tampoc. És una cosa que no poden manipular, que s’escapa del seu control. És l’amargor. L’amargor d’un poble cansat, desesperat. D’un poble que observa incrèdul com el govern declara amb total impunitat que no els faran cas i els tatxa de mals ciutadans per no col·laborar en aquesta enorme farsa que ells coneixem com a democràcia.

Hi ha crisi? Perfecte. Tots d’una manera o altra hi hem col·laborat però... fins a quin punt mereixem ser castigats? Fins quan aguantarem? Per què hem de pagar nosaltres les conseqüències d’un sistema on l’home, és el menys important? Fa uns anys, ells van deixar quin era el seu cavall guanyador: la empresa privada... per què ara recorren a nosaltres? Per què retallar en coses tan bàsiques com la educació i la sanitat, essencials per al bon desenvolupament d’una comunitat, en comptes de coses absurdes com ajudes a l’església, subvencions i pròrrogues de pagament als clubs de futbol o les diputacions, per exemple?

No cal saber-ne gaire per veure que aquí les coses fallen.

No em trobo bé i crec que no hi podré anar, però avui a les 6 de la tarda hi ha una manifestació anticapitalista a Girona (els interessats ja saben...) I dijous 3 de març s’ha convocat una vaga d’estudiants, a Girona és a les 12 del migdia al Rectorat. (el motiu? Busqueu informació sobre l’augment de les taxes universitàries –entre altres. Dic ràpidament ja que em vaig trobant pitjor, que una vaga serveix per defensar els nostres drets, per fer-nos sentir. Si no hi esteu d’acord o no us sembla convenient aneu a classe. Agafant-vos un dia de vaga com un dia de festa, per molt guai que us creieu, no feu res més que l’imbècil i feu que tots els altres perdem força)