Avui he tingut la oportunitat de passar la
tarda amb persones que pateixen de paralisis mental. Potser algú em diria que
no és políticament correcte avantposar un condicionant (la paralisis) a la
mateixa persona, però a mi els eufemismes i les mitges veritats me la porten
bastant fluixa, què hi voleu fer...
El que us puc dir –i amb la boca ben grossa- és que
avui he après moltíssim, que no se m’ha tret el somriure dels ulls en tota la
tarda i que m’han ajudat més ells a mi que jo a ells. Feia dies que estava
perduda en el meu món de pensaments absurds entrelligats, buscant allò que em
faltava per continuar buscant el meu camí. M’he deixat portar pels mals
impulsos i n’he callat molts altres, he mirat massa enllà oblidant la forta
miopia i m’he endinsat en mig de camins entragiversats essent dislèxica
perduda. Què buscava que tant m’encegava? M’agradaria treure’n una super
conclusió però la veritat és que se m’ha oblidat, que m’ho han fet oblidar.
La tarda d’avui ha estat com aquell despertador que
et desperta al mig del mal son, que et treu de l’abisme al que et llença
l’egocentrisme per recordar-te que encara hi ha humanitat en el món, que encara
val la pena lluitar, ni que ho facis a mitges i mal fet. Per recordar-te que
tots som persones i que no hi ha millor llenguatge que els somriures.
Gràcies per ser el meu despertador, Marc. En Marc
no pot parlar i ha de fer servir un gran llibre per anar explicant el que vol
dir. Tot i així, pacientment explica amb orgull que a ell li agradaria ser
advocat per a poder ajudar la gent com ell . Realment, i no exagero, té la
mirada més bonica que he vist mai. Una mirada serena, conscient i
intel·ligent. Estic segura de que series el millor advocat del món, no ho
dubtis. Espero veure’t aviat.
Perduda entre mantes i estufes, des del cor de part d’una Saray una mica
menys perduda.
