The Show Must Go On (o Des de la Finestra de l'habitació)

Quan vaig començar aquest blog em vaig prometre a mi mateixa que amb opinions menys o més acertades i mai objectives, aquest blog em serviria per dir només el que pensés, el que sentís en cada moment, tot i que això em portes a escriure contradiccions, fins i tot dins dels mateixos articles. Però per això, perquè volia tenir una cosa que fos un pur reflexe de mi; egocèntric i insegur per parts iguals, caòtic però amb un ordre molt determinat.

Bé, doncs, dins del meu cap, això sempre estava orientat cap a una utopia de crítica política i moral però no comptava amb entrebancs inesperats com el d’ahir.

Senzillament, vaig passar molta por –i dolor, és clar. Sóc bastant hipocondríaca i ja m’imaginava a un telenovel·litzat Doctor House portat de Londres per estudiar una estranya malaltia lluitant mentre veu com, per moments, la vida se’m va escapant de les mans (teatre amb ganes i orgullosa, suposo). Després d’això, d’esperar diverses hores i passar per diverses proves, quan em van dir què tenia, després de processar els tecnicismes del doctor, ja estava molt tranquil·la, potser inclús em feia menys mal.

Després d’una hora o dos portant aquella mitja bata que et fa perdre la poca dignitat de pacient que et queda, un agradable i delicat infermer (mega ironia) em va portar amb cadira de rodes fins l’habitació. Pensant aquest cop en els recursos de cinema estudiat a classe, vaig veure tot el recorregut amb un tràveling a mà alçada ‘mal fet’ acompanyat d’un muntatge frenètic –pels que hàgiu vist Rèquiem por Un Sueño, una cosa semblant a quan la mare d’en Jared Leto és ingressada a l’hospital. La resta ja es sap. Dolor, dormir malament, proves, gana, potser l’únic estrany és que m’agrada el menjar d’hospital.

Intento ser practicant d’una creença que, mal resumit, creu en la energia, que tu reps el que dones. Això, però, es fa mitjançant les bones accions, aportant fe i amor a la Terra. Un dels punts de la meva interpretació personal consisteix en buscar sempre el millor de les coses i els errors, per aprendre i rectificar. Vist que en aquest cas no crec que hi hagi cap error, em quedo amb lo positiu. Em quedo amb un somriure barceloní que m’ha acompanyat sempre en aquests últims mesos, que, tot i que han set durs per mi, ho han set molt més per ell. A aquella persona li dono les gràcies per tot i la resta ja ho sap (carinyosa com sempre... ironia 2)

Ale, doncs ara em quedar (intentar) reposar, ja que he descobert que sóc més nerviosa del que pensava i, ja que no puc, anar a la manifestació de demà, preparar-me per altres.

Això no s’acaba. 

El títol és, clarament, per Queen. També agafo la idea del títol compost de Love of Lesbian.