3

Així se’m pugui titllar de pedant amb aires d’intel·lectual, envejo a tot aquell que ignori. Deixeu-me que m’expliqui: no associo a la ignorància termes despectius ja que no crec que hagi d’anar acompanyada per l’estupidesa. Més aviat l’associo amb la fe, la esperança. Quan no saps, quan no entens, busques a algú o alguna cosa amb la que et puguis creure, una cosa amb la que agafar-te per evitar caure en la desesperació més absoluta. Una promesa de millora cap a un futur utòpic.

Diguem-li ignorant o si us sembla més correcte, cristià, musulmà, comunista, independentista. I em sembla perfecte, una manera més que vàlida de veure la vida.

Jo avui he encès el meu últim llumí esperant que la seva llum em fes veure les coses més clares. Quina tonteria. Sabeu què he aconseguit? Consumir el poc oxigen que hi quedava.

#2 Monocromatisme

Primer de tot, i que consti que no em fa gens de gràcia començar un escrit així, donar-vos les gràcies perquè no sou capaços de com arriba a animar veure totes les visites que ha rebut el bloc en els darrers dies i llegir els comentaris i missatges que m’envieu. Realment em doneu molta força per millorar dia rere dia, fent-vos formar part de la meva peculiar orgia mental.

Així com la darrera entrada transmet un missatge clarament fatalista, avui canvio bastant el color del missatge. De fet, he utilitzat la paraula ‘color’ expressament.

Vull parlar-vos d’un jove artista anomenat Neil Harbisson. Explicat curt i malament, vindria a ser un noi que per circumstàncies de la vida no veu cap color, sinó que es serveix d’una espècie d’ull electrònic que tradueix el color en un so. Fins aquí tot entès, no?

Doncs, no us he dit això per fer-li publicitat, que en part sí. El que volia dir-vos és que crec molts cops els colors ens distreuen. Proveu-ho, feu una foto de dos colors de tons oposats (magenta i verd festuc) i passeu-la en blanc i negre. Realment es diferencien bé els dos colors? No són més semblants del que creieu? Potser llavors trobem que el quadre més caòtic de Pollock és molt més harmònic que qualsevol quadre renaixentista.

És un símil artístic, ja que fa que em senti menys violentada a l’hora de dir-vos-ho, però suposo que aquells que ho hagin d’entendre ho faran.

Evitem carregar totes les nostres responsabilitats en els colors, només ens distreuen. Busquem la essència de la cosa, la bellesa en lo senzill. Fixeu-vos, per exemple, en aquesta foto de l’artista anomenat anteriorment:

No la veieu preciosa? Creieu-me, jo sí. És increïble la quantitat de genialitats que hi arribo a trobar i, de fet, si teniu temps, m’agradaria que us la miréssiu amb deteniment, si us plau. Jo m’he perdut dins la foto per, un cop a dins, trobar-me amb mi mateixa.

I sabeu què? Sóc la primera en tenyir-me el cabell de colors.

#1

 I, quant més ho penso, més clar ho veig. De fet, em fa gràcia utilitzar el mot clar en aquesta frase, ja que el que veig clar és que tot és fosc.  M’explico, que a aquestes alçades ja desvariejo i, desgraciadament, o no, cap de vosaltres té la capacitat de seguir el fil de les meves converses internes, i menys a través d’una pantalla.

Penso molt, massa, en va. Busco solucions, busco un futur més pròsper. No trobo res. Llegeixo llibres de filòsofs que a dures penes entenc buscant ajuda, plantejaments diferents de la vida. I continuo pensant.

I penso fins i tot quan dormo, que no són poques hores, i tinc malsons o, el pitjor: somnis bonics que acaben quan encara no toca. I llavors de res em serveix de res demanar que em deixin dormir cinc minuts més...

Perquè, saps què? La vida és cíclica, no queda cap mena de consol. Les coses no s’acaben, no es deixen enrere. Es queden en estat latent fins que un dia tornen a sorgir i aquest cop ho faran amb més força, ja que s’han passat tot el temps alimentant-se de les teves pors, vergonyes, defectes i dolors. No hi ha cap manera socialment acceptada d’escapar de les cadenes invisibles del temps.

I això m’empresona, m’oprimeix el pit.

Continuo sent un ocell engabiat però ara sé que la porta sempre ha estat oberta. El problema? Que més enllà de la porta no hi queda res.

Sense títol

M’estic adonant que això del bloc no és tan útil com al principi pensava.

Acostumo a desfogar-me dibuixant, o, en els pitjors casos, escrivint. Però clar, el que escric no són tonteries com les que puc arribar a posar aquí. Quan escric em despullo, parlo amb mi mateixa. Dic coses que no sabia ni que pensés. Dic tonteries. Dic coses que em fa vergonya ensenyar.

Això fa que em plantegi per què continuo escrivint aquí. No potser que sigui una manera de centrar-me en altres tonteries en comptes de mirar lo important?

Sigui com sigui, pregunto: si realment per primer cop començo a ser sincera amb mi mateixa, per què em sento així?

M'espera una nit molt llarga...

A quien madruga, Dios... Dios no existe

Si algú mínimament em coneix, sabrà que ser lliure m’obsessiona. De fet, és curiós perquè fins ara no he tingut ni puta idea de què és la llibertat... i bé, dubto que ara sàpiga gaire que és.

Avui al matí pensava que per mi, ara mateix, ser lliure, és tenir la total llibertat de sentir. Que sí, Kant, que sí... Que la raó està de puta mare per ser amo de tu mateix i els teus actes, però fins a un cert punt.

Vull aixecar-me un dia sense cap d’aquestes petites –i no tan petites- obligacions que ens van marcant el dia, obligant-nos a actuar de certa manera. Puc arribar a tolerar tenir uns horaris marcats per posar-nos d’acord amb la resta d’humans –encara que en alguns casos aquests horaris perjudiquin la qualitat del producte final (véase dibuix artístic)- però el que no vull és que ningú em trepitgi el meu dret a sentir!

N’estic farta de fer les coses perquè algú m’ho digui! No vull riure perquè els altres s’ho estiguin passant bé, no vull somriure quan alguna persona gran em diu qualsevol tonteria, no vull plorar per qualsevol pel·lícula ensucrada. Vull fer les coses moment a moment, aprofitant tota mena de sentiments. Com pots saber que ets feliç si mai estàs trist?

A la merda els contractes sentimentals! Què és això? Posar raons –i per tant, obligacions- a una cosa totalment irracional? Molt contradictori.

No pretenc amb aquest text aclarir res a ningú. Si algú hi troba indirectes, endavant.

Només ho he fet perquè ho sentia.

Toros en la Wii