ÉS UN COS, NO PORNOGRAFIA

Les Pussy Riot, l’Amina i, ahir, Femen. Qualsevol pot anar més enllà a cop de Google, així que aprofitem el meu moment d’inspiració activista (del còmode, del de sofà) diari. 
Conversa matinal amb el meu pare de camí a la universitat. La ràdio, de fons, relata l’okupació de Femen al Congrés... mai m’hagués imaginat que el ser tan políticament correcte podria acabar resultant taaaaaaaaan informativament incorrecte. Control en les paraules per part dels tertulians, no vagi a ser que algú ensumi el ferum del pensament patriarcal entre tant intel•lectualsupercultivatquetotiserburgesossóndelmésprogrequehiha. Amb tant d’equilibri entre paraules pomposes és normal que un d’ells no trigui en cometre una ensopegada: és la mateixa conductora del debat (dona, com no) qui ensopega amb la manta tapa-vergonyes. “Los miembros de seguridad retiran a las mujeres desplazando con cuidado las manos por el torso”. El meu pare irromp en la meva ment amb una d’aquelles bromes en les que mai es veu la frontera amb la realitat: “Si algun dia et detenen, jo no et vindré a buscar”. M’indigno entre rialles; sé que em vindrà a buscar, arribat el moment. I, demostrant que som pare i filla, acabem debatent el mode de protesta. No troba feminista que protestin ensenyant els pits, em diu, troba que es mostren a sí mateixes com a objectes sexuals. No és l’únic que ho pensa, oi?
El responc amb sentències. Sentències que ara et llenço a l’aire, que vull anar a dinar (i escric això a dos quarts de sis de la tarda) En quin moment es va decidir que els pits, el cos, d’una dona eren pornografia? (fixeu-vos que ja no pregunto ni qui ho va fer) En quin moment vàrem fer començar a fer nostre aquesta idea en forma d’avergonyiment? vàrem deixar de poder sentir-nos orgulloses de ser dones sense ser titllades de femellistes (o feminazis, que sé que us agrada la paraula)? Poca diferència més hi ha entre els mugrons femenins i els masculins, a part de que els primers donen vida. 
Així que no torneu a titllar-me de radical quan critico l’heteropatriarcat –o sí, feu-ho, però no m’ho digueu més, que us feu pesats- ni us atreviu a parlar d’igualtat, prous conceptes revolucionaris heu embrutat ja amb tanta hipocresia. Reflexioneu, a què creieu que respon el fet de que només s’hagi de tapar els mugrons per a que uns pits deixin de ser ‘obscens’? I us asseguro que no és una qüestió de tendències sexual; que a mi dos pits descomunals amb complexa de xíndria em diuen ben poc, ja sigui amb mugró o sense. Patriarcat, masclisme social, boniques (perquè no hi ha res més perillós que una dona que comença dient ‘jo em considero molt feminista però...”) Pel que a mi respecta, és el MEU cony, les MEVES tetes, les MEVES cames i els MEUS pèls, el MEU pes, les MEVES estries, les MEVES cartutxeres i com si hi vull tenir espai per guardar-hi un bazoca. Ningú més que jo decideix sobre el meu cos. ÉS EL MEU COS, NO PORNOGRAFIA. NO ENTRO DINS LA VOSTRA HIPOCRESIA.

Dibuixant de somriures

Fa un any i un mes vaig penjar una foto semblant a aquesta amb el fragment final de la cosa més sincera que he escrit mai: “després de dedicar part del dia a fer de pseudofilòsofa mediocre, només he arribat a la conclusió que si no tinc ganes de somriure, puc dibuixar-ne un”. La resta del text era un intent d’introspecció des d’un punt de vista a mig camí entre l’objecció i la destrucció... i sí, dic era perquè, tot i ser el millor que he escrit mai, l’he borrat. Abans però, me l’he rellegit un parell de vegades, potser perquè intentava posar-me en els ulls del meu jo d’ara fa un any, potser guiada per la mandra del mal estudiant.

El meu jo? Realment se’ns pot considerar la mateixa persona si ni tant sols la mirada compartim la mirada? Tant han canviat les coses? no serà que no han canviat gens? De tant pensar quasi que se’m fon el cervell. Bé, de tant pensar, de l’inici de migranya o d’un telèfon que no para de sonar i no sóc capaç d’aturar. Tot i que ara, en un d’aquests atacs de sinceritat literària ambigua, sospito que sé perfectament com aturar el telèfon, és sols que no vull perquè ja no em fa mal. 

Abandono el pensament abstracte i veig amb claredat que, com a mínim, una cosa sí que ha canviat: he deixat de viure en el passat. I no us penseu que fa gaire, no... en deu fer dues setmanes i escaig, just després de l’última crisi existencialista. I la veritat és que, si bé ara segurament tindria motius justificats per estar malament, em sento millor que mai.

Podria argumentar-ho, suposo. Podria dir que em sento útil i realitzada com a persona; que em sento còmoda amb la meva manera de fer art, amb els ulls amb els que miro el món. Podria dir que estimo a tots els que m’envolten i que vaig extirpant de mi a tots aquells que no m’aporten res, com a ella, amb la que ja només comparteixo qüestions burocràtiques -i per poc temps. Podria dir que m’he retrobat amb l’única persona que em va saber encendre, que em va encendre tant que no en va deixar ni les cendres, trobant una mena d’escalfor semblant a la d’un llar. Podria dir tantes coses, tantes mentides, banalitats... Amb l’única cosa que em quedo és que, tot just ara, he après a deixar de lluitar contra mi mateixa. I sí, ho aprenc ara, perquè segur que demà ho tornaré a oblidar; em tornaré a perdre perseguint quimeres. Però, com diuen, demà serà un altre dia; massa temps m’ha costat ja desfer-me del passat com per empresonar-me en el futur.

Torno la vista enrere, torno sobre els meus passos. Potser és que ha arribat l’hora d’acomiadar-se. Però no del viscut, ja que forma part de mi d’una manera inexplicable, ja que fa que ara somrigui amb força, sense necessitar dibuixos; m’acomiado dels ressentiments, de les pors i de l’odi. Deixo d’abraçar a la tristesa; deixo d’abraçar-la a ella... es podria dir que és la meva mort?  

Ja no em cal el somriure dibuixat però, de totes maneres, en podré dibuixar mil més quan el torni a necessitar –perquè ho faré, n’estic segura. 

Mentrestant, m’agradaria donar-ne un a cadascuna de les persones que estimo, que no diré que són poques per no menysprear-les, però són enormes i especials. Totes, a la seva manera, estan passant per moments durs i difícils. Sé que se’n sortiran, ja que tenen una fortalesa admirable però és aquesta mateixa bellesa la que fa que es sentin fràgils i dèbils, la que fa que perdin la brillantor als ulls. Que perdin el somriure.

De petita volia ser artista per això, per poder esborrar el dolor de la gent i dibuixar-los-hi somriures a la cara. De petita... i ara, però encara no en sé. No em veig capaç de tornar-vos tot allò que heu fet per mi, ni tant sols ho sé escriure. Tant sols us puc donar aquest somriure dibuixat i sé que, com em va dir una princesa, no em caldrà dibuixar-ne més perquè el vostre és molt més bonic i més gran.

El ball del Caos

Avui la pell del Caos aprèn a ballar amb les gotes per oblidar-ho, sens dubte, un instant més tard. Però això ara no importa, el Caos sempre ha volgut ballar però no aconseguia sincronitzar amb l’Ordre més que per un instant, resultant ferida en aquest intent suïcida.

Quant de temps és un instant per a tu? I el Caos? Per a molta gent equival a confusió i desordre complert, sembla vàlid, oi? Mentre que el Caos i les gotes ballin, però, deixa’m entendre’m com a Caos, com a aquest estat necessari que anticipa el ser.

Et convido a venir, a entrar dins meu ja que a vegades hi sobra l’espai i és llavors quan el meu propi eco m’enverina. Et convido a presenciar aquest espectacle de decadència parcial, on el no-res passa massa de pressa. Et convido a dormir en el meu pulmó dret i et dono permís per redecorar-me l’estómac i el fetge; el cor i el coll deixa-me’ls per a mi.

Em desconec per aprendre’m, aprenc a no conèixer; jugo a plorar, ploro felicitat; respiro sang, bombejo aire. Veus què no s’hi està tan malament? El problema del Caos és quan s’estima es destrueix.

Llavors, no som res més que pretensions de Caos condemnades a l’Ordre aleatori? Quin determinisme més mediocre.

A tu, Caos somiador amb els ulls plens de mar, espero que segueixis el ball dels meus aforismes. La vida és un constant; la vida és un camí, tal com diuen els meus versos preferits. No tinguis pressa per arribar al teu destí i gaudeix del moment, del que sents. Els Caos podem estar segurs d’una cosa: el passat és el que som, però nosaltres som el present. Així que gaudeix, juga i balla-hi perquè el que facis avui és el que seràs demà.

Arranca el vol amb les pestanyes i troba un núvol a on poder pensar. Rega’ns la terra que ens dóna vida, balla amb els ocells quan els vegis passar.

Foc als ulls

Avui he decidit deixar d’intentar salvar el món i començar a menjar-me’l. He decidit fugir del victimisme, dels remordiments i la falsa modèstia. He après a deixar-me de rebel·lar contra l’etern retorn, a acomodar-m’hi i a sentir-m’hi agust; he entès el veritable significat de Carpe Diem. He après a sentir-me còmode en els meus defectes, a estimar la meva imperfecció, ja que és tot el que tinc. 

Mirant-me al mirall m’he demanat perdó i m’he correspost el somriure. He sortit al carrer a mirar el vent, a córrer amb les hores, a convertir-me en res per integrar-me en el tot.

Avui he recuperat el meu foc, la meva mirada i el meu nerviosisme. El per què no el tinc clar ni jo. Potser és que ja m’havia arribat l’hora o potser són les paraules ben trobades d’un (des)conegut oportú, oportunista. És que sóc una idiota idealista, una enamorada de la vida i de l’instant.

I és que avui podria estimar a tothom i, en comptes d’això, trio estimar-me a mi mateixa.

La Desprincesa i l'ovella lleó

“La Desprincesa tornava a mirar el món amb els ulls plorosos i enrabiats, perduda un altre cop sense saber a on anar. Per moltes llàgrimes que begués mai podia apaivagar la set i sovint sentia el cor tan compungit que pensava que li faria esclatar el pit.

Però la Desprincesa d’ulls rodons també era forta, més forta del que mai ningú hagués imaginat i mai, mai, estava sola. Des de feia any i poc, anés on anés l’acompanyava una ovella amb aires de llop. Havien estat juntes aleshores, quan realment sí que estaven perdudes amb poc més que una vella motxilla i unes infantils il·lusions. Avui, l’ovella era l’encarregada de recordar-li a la Desprincesa els temps viscuts; ara no estaven perdudes ni de bon tros, només desorientades i entristides. La Desprincesa parà atenció en aquest plural... l’ovella també el trobaria a faltar. Però se’n sortirien, sempre ho feien. Res no havia canviat en l’últim mes, elles dues i un món de sensacions per descobrir.

La cosa va de pues, pensà la Desprincesa deixant anar un mig somriure amarg. Es va tocar el collaret que ara se li antullava tan pesat. Però no era aquest el que pesava; eren les paraules que mai serien pronunciades, escoltades, viscudes, sentides. “Així doncs, per què collons no te’l treus?”, es pregunta enutjada. Callà doncs no sabia respondre. Fou una tercera veu la que respongué; més dolça, més dolguda; una veu que no parlava, sinó que bramava amb el cor obert; la Princesa:

No te’l treus perquè l’estimes i negar-ho seria negar-te a tu mateixa, negar-me a mi. No te’l treus perquè saps que haver-lo trobat és una de les millors coses que et podien haver passat. No te’l treguis, t’ho suplico, no fins que siguis capaç de mirar enrere amb poc més que un esbós de somriure malenconiós. No et demano que esperis a on no seràs buscada, és més, fugen, no faràs res més que embrutir-ne el record; només et demano que et quedis el collaret, que el mostris, doncs és a l’aire lliure quan les ferides sanen millor. No et capfiquis en coses que ja no es poden canviar ni intentis tergiversar el que ha passat. I no, no estàs perduda. Vas per bon camí per arribar a ser feliç, doncs ja vius dins del teu cor. Agraeix, recorda, plora i després, somriu.

A l’acabar aquelles paraules, la Desprincesa ja no plorava, si bé era cert que no podia evitar recordar detalls que fins aleshores no havia sabut apreciar. Un plàtan, una mirada per sobre el llibre, un tap de cervesa que mai va aparèixer, la bona companyia entre tambors, la primera abraçada, els estranys caminars, el primer “què penses”, el primer petó amorf i estrany. Aleshores li tremolava la barbeta i veia mars. Però no eren mars amargs, s’atreviria fins i tot a afirmar que eren mars feliços, sincers i amb amor. Eren mars alegres dels que han perdut, sí, però perquè abans havien tingut. La Desprincesa havia apostat fort. Però ni havia mort ni era immortal. Havia set i amb això ja en feia prou.

La Desprincesa i la Princesa, agafades de la mà, van reprendre el seu viatge, mentre que l’ovella esvoletegava al seu voltant. Marxaven d’aquell indret amb poc més que uns ulls inflats, una pua i un munt de sentiments desmanegats; amb un munt de línies dirigides a tothom menys a qui li pertocaven. A aquest, li ensenyaven els ullals des del cor.”

La nena camacurta d'ulls rodons

Avui us voldria explicar una història,  però aquest cop no és la meva. Us explicaré la historieta d’una nena, una nena que no sóc jo, és clar.

Era una nena d’ulls rodons i grossos i unes cames curtes, molt curtes. Aquesta nena  tenia els cabells llisos del color d’un gos com fuig, aquell color que no acabada de ser ni ros ni morè. Li agradaven els llibres, els animals i els jocs d’ordinador... però res hi havia que li agradés més que dormir.

Aprofitava cada mínim moment que tingués per dormir, sense importar l’hora o el lloc. I així es podia passar el dia, dormint, sense tenir cap problema per conciliar el son al vespre. I sabeu el per què dormia tant? Pels somnis... No hi havia res més meravellós que els seus somnis. Tant li agradava somiar que ho feia fins i tot desperta. Durant les poques estones que no dormia no parava quieta. Passava les hores corrent, tirada pel terra de qualsevol racó. Això, sumat al fet de que era camacurta, maldestre i amb greus problemes de coordinació, feia que estigués plena sempre de traus i blaus. Però tot i tenir els ulls rodons, ser camacurta, tenir els colors del color d’un gos com fuig i ser molt maldestre, encara no aixecava un pam de terra, encara no sabia parlar amb fluïdesa, que ja feia que la seva veueta estrident es fes sentir entre la dels adults. “I per què?”, preguntava sempre. No contenta amb la resposta obtinguda, pregunta i preguntava i tornava a preguntar, fins que era manada a callar. I, tossuda com era, tornava de nou al seu món dels somnis, on ja era gran i no necessitava explicacions de ningú per arribar a la veritat.

Va anar passant el temps i la nena continuava tenint els ulls rodons, molt rodons, les cames se l’hi havia allargat però continuaven sent proporcionalment curtes i els cabells... bé, per raons desconegudes, canviaven de color i forma amb freqüència. A la pell de la nostra nena també hi van anar apareixent marques, dibuixets i forats. Però, tot i que el seu cos s’anés deformant a marxes forçoses, la nena, la nostra nena, continuava feliç, perduda entre somnis i històries fantàstiques.

Un dia, però, la nena ja no volia dormir. Què era el que feia que la nena camacurta d’ulls rodons ja no volgués dormir? La nostra nena camacurta d’ulls rodons era molt despistada... Tant n’era, de despistada, que havia oblidat la recepta per fer somnis. A més, tant maldestra era que, totes les vegades que intentava fer somnis de nou, li sortien malsons. Així, un dia, mentre buscava obcecada la recepta dels somnis, va acabar perdent-se entre tanta connexió neuronal. Ostres!! Què faria ara la nena d’ulls rodons? En una ostentació de responsabilitat i maduresa, va recordar les sàvies paraules del seu savi pare “Si mai et perds, roman quieta fins que algú et vingui a buscar!”. I va esperar, esperar i esperar.

I va esperar, esperar i esperar. Però a la nena dels ulls rodons mai li havia agradat esperar i, tot i que el seu orgull no li permetia admetre-ho, tenia molt de respecte als llocs tancats i foscos. Així que, enmig d’aquelles connexions neuronals, va començar a imaginar històries. Feia pauses, escoltant atentament si algú venia a buscar-la. A vegades es desesperava i cridava com una boja fins a no poder més, després, es calmava i tornava a perdre’s en el seu món.

Tan despistada i capgrossa era la nostra nena que no va ser fins una nena petita d’ulls rodons i grossos, cames curtes, molt curtes, de cabell llis de color del gos com fuig, la va a venir a buscar, que se’n va adonar del que havia estat passant fins aleshores.

A mi els ulls em parlen

La primavera se m’anticipa, m’altera. Tot i així, a mi em serveix per a bastant més que per detonar l’efervescència hormonal: em burxa a una ànima soporífera que corria el risc de no tornar a despertar. Aquí la tinc; aquí em tinc.

Des d’aquí, sense treure’m aquelles lleganyes que recorden el –no tan- passat, recordo –potser, imagino. Sense perdre de vista aquest passat no tan passat, reivindico allò oblidat -o potser desconegut. Allò que –POTSER- algun dia vaig tenir; allò que –DEFINITIVAMENT- vaig mal interpretar. Allò que vaig maltractar fins a no poder més. Però n’aprenc. I creixo. I em converteixo en una nova versió del que sóc, en la millor que de les que he pogut conèixer. Jo em veig, ells no en són capaços, però... tu? Mentrestant, reivindico.

REIVINDICO la supremacia de la mirada davant de qualsevol cosa. La no necessitat a haver de recórrer a paraules fràgils que prometen massa, que prometen en va.  I sabeu què és el millor d’això? L’entregar-se al present sense condicionants, sabent que no tens res que t’empresoni. Reivindico l’evidència, la senzillesa (no confondre amb facilitat), la transparència i la claredat. La passió per viure, per sentir, per somiar i lluitar.

Reivindico tantíssimes coses... I espero.

ESPERO a LA mirada, aquella mirada sincera i misteriosa, reservada i confiada. Aquella mirada que et pot glaçar i incendiar simultàniament, que et pot ruboritzar sense haver d’intimidar-te. La mirada que no necessita paraules. Aquella mirada que viu, que sent, que somia i lluita. Aquella mirada que et despulla, que t’observa i, tot i així, es queda. Aquella única mirada que sap mirar.

Reivindico i espero. Espero i reivindico. I aviso.

Mirada misteriosa, t’AVISO ara i com diuen “quien avisa no es traïdor”: quan ens mirem m’obligaré a mostrar-te el pitjor de mi, i espero el mateix de tu. Al cap i a la fi, si tan especial ets... per què hauria de mostrar-te les virtuts que pugui tenir? On quedaria el nostre mèrit?