No sóc independentista

He crescut en una zona amb una tendència independentista molt notòria i de fet, tots els meus coneguts més propers, en més o menys grau, ho són. Jo mai m’he sentit dins d’aquest grup i mira que ho vaig arribar a provar farà uns deu anys... I no entenia el per què jo no podia parlar de Catalunya amb la mateixa passió que ho feien els altres.
Amb el temps he anat creixent i no físicament, precisament (aprofito el moment de sinceritat per dir que des dels 10 anys no he crescut res). Al llarg de tot aquest temps he anat escrivint amb mala lletra i faltes una història, la història de la meva vida. Està plena de tatxons i, a mesura que em faig més gran, de típex sobre tot allò que vull oblidar. Avui en dia, l’escric sobre paper reciclat amb un puntafina pilot verd. Ja no faig tantes faltes però el constant bombardeig d’idees al cap fa que deixi moltes frases inacabades. Continuo sent coherent a la meva incoherència però lluito contra la impulsivitat. Així, entre entrebancs, reculades i vacil•lacions, he arribat a ser qui sóc avui i em disposo a escriure el meu manifest particular.

Per les meves venes corre de tot menys sang catalana. La meva àvia materna és de Castelló de la Plana i l’avi de Cartagena. La meva mare va néixer a França, en plena onada d’emigració espanyola. Tota la meva família paterna és andalusa; el meu pare va venir a Catalunya, Tarragona, als 17 anys. Quan era més petita creia que era això el que em feia sentir diferent i m’avergonyia per ser una catalana pèssima. Avui en dia encara no he arribat a la conclusió al respecte, però sí que sé que no sóc una catalana.
Em considero una enamorada convençuda de les terres catalanes, de Girona. M’encanta observar la riquesa de la llengua catalana, els diversos accents i veure com canvia el lèxic d’un poble a un altre que està a dos quilòmetres. I així, per què collons no sóc independentista? He anat rumiant sobre això al llarg del temps. Tornant al tema d’abans, potser és la sang andalusa que em corre per les venes. Els meus besavis, encara vius, van viure el franquisme de primera mà i són uns rojos convençuts. La Polla Records diu que som els fills dels obrers que mai van poder matar, doncs, en el meu cas, aquesta genètica revolucionària es va saltar un parell de generacions fins arribar-me i me’n sento afortunada.

Des del meu punt de vista, qualsevol nacionalisme només porta a la segregació del poble. Els independentistes concentreu les vostres forces en odiar als nacionalistes espanyols que, al mateix temps, us odien a vosaltres.... a on porta això sinó a més odi?
No crec en les fronteres que se’ns han imposat per tecnicismes burocràtics... Crec en la força del poble unit que lluita junt per derrocar a una colla d’ineptes que només miren pel seu bé. Aquesta són la veritable escòria de la societat, la que fan que m’entrin ganes d’independitzar-me sí, però no d’Espanya, sinó del món. Un colla xuclavides que s’aprofiten de les desgràcies del poble, que ens enganya, que ens manipulen, que ens subestimen.
Encara no he decidit que faré l’11S i si algun dia es vota per la independència acceptaré el resultat sigui quin sigui. Mentrestant, espero que si algú llegeix això que es posi en contacte amb mi –missatge o el que li sigui més còmode- i m’aclari les coses. Plantejada la oportunitat d’un referèndum per la independència, què farem amb els polítics? Deixarem que s’emportin els mèrits que són només vostres? Crearem un nou govern de coalició popular? I llavors què? La majoria de la gent que sortirà al carrer l’11S són els mateixos que entenen les vagues com a dies festius... què es farà perquè aquesta gent es faci responsable dels seus propis drets? Què esperem que ens aporti la independència?
Per ara, amb els independentistes que he parlat els únics arguments racionals que m’aporten són econòmics i encara refuso a que el món només es mogui per diners.

Mentrestant, seguiré esperant, lluint amb orgull una estrella roja al pit, senyal de la lluita col·lectiva del poble.
A mi els polítics espanyols no em representen però els catalans tampoc.

Harmonia

L’altre dia, caminant pel bosc, pensava en el per què de la existència, en què fem aquí i més preguntes d’aquelles que tothom es fa al menys un cop a la vida –encara que estigui borratxo.

Es diu que tots venim a la vida per complir un propòsit, fins a aquí d’acord, el que passa és que les pel·lícules americanes, a part d’emplenar-nos el cap de merdes masclistes pseudoromàntiques, també ens han inculcat la figura de l’heroi que, després de passar-ho molt malament, potser fins i tot fer coses condemnables, realitza un acte heroic i troba a una noia preciosa (sant tornem-hi) amb la que després de tenir sexe salvatge, tindran uns fills super monis. Eccolo qua el seu propòsit de vida molt xaxiguaxipiruleta.

Ara bé, no està de més recordar que això és ficció. Aquest concepte de una vida gloriosa ens aparta del què realment és viure.

A partir d’aquí, agafeu amb pinces tot el que diré; jo deixo anar la meva opinió tan poc objectiva com sempre i qui vulgui que hi reflexioni.

En aquest món hi ha d’haver gent de tot... Imagineu-vos que un dia sortiu al carrer i tothom és amable, bona persona, responsable, políticament correcte, etc. Quin conyàs, no? Entenc que algú pugui pensar que no, que seria un món ideal, però només ho seria els primers dies. Després aquell que abans hauria set considerat simpàtic, seria menys simpàtic que un altre i, per tant, un antipàtic. Doncs el mateix passaria si tots vinguéssim a la vida amb grans propòsits i gestes per complir. Però què vol dir això? Acceptar que no seré més que un mediocre tota la vida? Just al contrari!

En termes artístics, és com una persona quan està aprenent a fer servir el color. Toooooooot ha de ser colors i quant més colors millor, perquè fer servir colors és guai, saps? Però mica en mica va veient que anant reduint la gama les seves obres guanyen molt més de valor i força que no pas aquells quadres tutifrutis. I arribarà el dia que fent servir dos colors complementaris, obtindrà una gama preciosa amb molta potència! I,  amb molta sort, un dia l’obligaran a practicar harmonies de colors –de blanc, que és el més conyazo- i veurà que lo bonic dels colors és saber fer-los servir quan i a on toca.

Malévich. Quadre Blanc Sobre Fons Blanc

No sé si algú sap més o menys per on vaig... No cal que siguem tots els colors! Sent-ne només un som meravellosos! I ser color no és simple, gens simple. Podem ser saturats! Podem brillar! Un sol color pot ser el que li doni la gana.