#2 Monocromatisme

Primer de tot, i que consti que no em fa gens de gràcia començar un escrit així, donar-vos les gràcies perquè no sou capaços de com arriba a animar veure totes les visites que ha rebut el bloc en els darrers dies i llegir els comentaris i missatges que m’envieu. Realment em doneu molta força per millorar dia rere dia, fent-vos formar part de la meva peculiar orgia mental.

Així com la darrera entrada transmet un missatge clarament fatalista, avui canvio bastant el color del missatge. De fet, he utilitzat la paraula ‘color’ expressament.

Vull parlar-vos d’un jove artista anomenat Neil Harbisson. Explicat curt i malament, vindria a ser un noi que per circumstàncies de la vida no veu cap color, sinó que es serveix d’una espècie d’ull electrònic que tradueix el color en un so. Fins aquí tot entès, no?

Doncs, no us he dit això per fer-li publicitat, que en part sí. El que volia dir-vos és que crec molts cops els colors ens distreuen. Proveu-ho, feu una foto de dos colors de tons oposats (magenta i verd festuc) i passeu-la en blanc i negre. Realment es diferencien bé els dos colors? No són més semblants del que creieu? Potser llavors trobem que el quadre més caòtic de Pollock és molt més harmònic que qualsevol quadre renaixentista.

És un símil artístic, ja que fa que em senti menys violentada a l’hora de dir-vos-ho, però suposo que aquells que ho hagin d’entendre ho faran.

Evitem carregar totes les nostres responsabilitats en els colors, només ens distreuen. Busquem la essència de la cosa, la bellesa en lo senzill. Fixeu-vos, per exemple, en aquesta foto de l’artista anomenat anteriorment:

No la veieu preciosa? Creieu-me, jo sí. És increïble la quantitat de genialitats que hi arribo a trobar i, de fet, si teniu temps, m’agradaria que us la miréssiu amb deteniment, si us plau. Jo m’he perdut dins la foto per, un cop a dins, trobar-me amb mi mateixa.

I sabeu què? Sóc la primera en tenyir-me el cabell de colors.