“La Desprincesa tornava
a mirar el món amb els ulls plorosos i enrabiats, perduda un altre cop sense
saber a on anar. Per moltes llàgrimes que begués mai podia apaivagar la set i
sovint sentia el cor tan compungit que pensava que li faria esclatar el pit.
Però la Desprincesa
d’ulls rodons també era forta, més forta del que mai ningú hagués imaginat i
mai, mai, estava sola. Des de feia any i poc, anés on anés l’acompanyava una ovella
amb aires de llop. Havien estat juntes aleshores, quan realment sí que estaven
perdudes amb poc més que una vella motxilla i unes infantils il·lusions. Avui,
l’ovella era l’encarregada de recordar-li a la Desprincesa els temps viscuts; ara
no estaven perdudes ni de bon tros, només desorientades i entristides. La
Desprincesa parà atenció en aquest plural... l’ovella també el trobaria a
faltar. Però se’n sortirien, sempre ho feien. Res no havia canviat en l’últim
mes, elles dues i un món de sensacions per descobrir.
La cosa va de pues,
pensà la Desprincesa deixant anar un mig somriure amarg. Es va tocar el
collaret que ara se li antullava tan pesat. Però no era aquest el que pesava; eren
les paraules que mai serien pronunciades, escoltades, viscudes, sentides. “Així
doncs, per què collons no te’l treus?”, es pregunta enutjada. Callà doncs no
sabia respondre. Fou una tercera veu la que respongué; més dolça, més dolguda;
una veu que no parlava, sinó que bramava amb el cor obert; la Princesa:
No te’l treus
perquè l’estimes i negar-ho seria negar-te a tu mateixa, negar-me a mi. No te’l
treus perquè saps que haver-lo trobat és una de les millors coses que et podien
haver passat. No te’l treguis, t’ho suplico, no fins que siguis capaç de mirar
enrere amb poc més que un esbós de somriure malenconiós. No et demano que
esperis a on no seràs buscada, és més, fugen, no faràs res més que embrutir-ne
el record; només et demano que et quedis el collaret, que el mostris, doncs és
a l’aire lliure quan les ferides sanen millor. No et capfiquis en coses que ja
no es poden canviar ni intentis tergiversar el que ha passat. I no, no estàs
perduda. Vas per bon camí per arribar a ser feliç, doncs ja vius dins del teu
cor. Agraeix, recorda, plora i després, somriu.
A l’acabar aquelles
paraules, la Desprincesa ja no plorava, si bé era cert que no podia evitar
recordar detalls que fins aleshores no havia sabut apreciar. Un plàtan, una mirada
per sobre el llibre, un tap de cervesa que mai va aparèixer, la bona companyia
entre tambors, la primera abraçada, els estranys caminars, el primer “què
penses”, el primer petó amorf i estrany. Aleshores li tremolava la barbeta i
veia mars. Però no eren mars amargs, s’atreviria fins i tot a afirmar que eren
mars feliços, sincers i amb amor. Eren mars alegres dels que han perdut, sí,
però perquè abans havien tingut. La Desprincesa havia apostat fort. Però ni
havia mort ni era immortal. Havia set i amb això ja en feia prou.
La Desprincesa i la
Princesa, agafades de la mà, van reprendre el seu viatge, mentre que l’ovella esvoletegava
al seu voltant. Marxaven d’aquell indret amb poc més que uns ulls inflats, una
pua i un munt de sentiments desmanegats; amb un munt de línies dirigides a
tothom menys a qui li pertocaven. A aquest, li ensenyaven els ullals des del
cor.”
