A vostè, Senyora meva

Ja en fa d’ençà que vaig adoptar el mecanisme que Vostè em va proposar, segons el qual havia de fluir davant dels fets com el més pur raig d’aigua que brolla d’una roca com qualsevol altra que observa amb parsimònia el succeir de les hores. Vist això, si m’ho permet, m’agradaria preguntar-li quin és el motiu pel qual no és més benvolent amb mi.  No se n’adona vostè que la calor em crema, m’evapora? Que la fred em gela?

Però torno a ser aquí, amb aquella eterna motxilla sobre les espatlles. Sap vostè? L’altre dia, perduda en algun dels meus (in)somnis narcisistes, just en plena immersió en el meu jo més detestable, vaig sentir la més amarga de les rialles. Una rialla cínica, carregada de violència reprimida transformada en violència passiva. Aquesta rialla, emmascarada per un humor àcid mediocre assenyalava un fet: tot i que amb el temps he après a alleugerar les maletes, a discernir l’imprescindible, la sensació de càrrega continua augmentant per instants.

Tranquil·la Senyora, ni es molesti en aparentar compungiment doncs les contractures que m’origina la motxilla no m’impedeixen seguir amb ànsia el compàs de les agulles. No obstant això, sé de primera mà que no serà Vostè qui em pagui un fisioterapeuta així que permeti’m dir-li, sense que serveixi de precedent ni obstaculitzi més de l'estrictament necessari la nostra relació, que és vostè la més gran filla de puta de totes.