A bon entenedor...

Potser sóc despistada i a vegades em perdo moltes coses però… he estat tanta estona bucejant dins la meva ment com per a que hagi pogut canviar tot?

Alguna cosa ha d'estar malament en mi perquè només em sento lliure entre parets. 

Histèria afectiva

He passat uns dies capficada en les meves coses. No han estat dies ni bons ni dolents, han estat dies que necessitava preocupar-me per mi en comptes de pensar en tonteries que no puc canviar. 

De fet, no ho sabut fins avui. Em pensava que estava passant per una espècia de bloqueig; intentava escriure i no em sortien més que frases incoherents inacabades, notava que amb cada traç que dibuixava, mentia.

Avui, mentre tornava cap a casa, he vist de lluny el que jo creia que era una dona gran passejant una espècie de caniche grandíssim amb un jersei rosa. Quan m'he acostat (sense ulleres no veig tres en un burro), he vist el gos era un nen petit que estava ajupit. Semblarà estrany, però m'ha fet moltíssima gràcia -més que res perquè estaven en puto descampat on la gent passeja als seus gossos amb desgana. 

La mare no processava cap mena d'afecte envers el seu fill. Però per a què jutjar-la? Es veia que estava pensant en les seves coses. Llavors me n'he adonat, que encara que molts cops cregui que no, estic feta per estimar, estimo a tot aquell/allò que m'envolta! Sé que els problemes continuen estan allà, però -momentàniament- m'és igual.

Només escric per dir-vos això, que estimar és collonut. Que no us obsessioneu només amb l'amor de parella, estimeu-ho tot! Estimeu fins i tot a allò/que en algun moment de la vida us ha fotut, perquè gràcies a allò sou com sou (també aplicable a les persones). No busqueu viure per a un somni, feu que la vostra vida en sigui un! Tots tenim por, tots tenim bloquejos però també tots som capaços d'estimar.

I jo us estimo,

I jo t’estimo.

The Show Must Go On (o Des de la Finestra de l'habitació)

Quan vaig començar aquest blog em vaig prometre a mi mateixa que amb opinions menys o més acertades i mai objectives, aquest blog em serviria per dir només el que pensés, el que sentís en cada moment, tot i que això em portes a escriure contradiccions, fins i tot dins dels mateixos articles. Però per això, perquè volia tenir una cosa que fos un pur reflexe de mi; egocèntric i insegur per parts iguals, caòtic però amb un ordre molt determinat.

Bé, doncs, dins del meu cap, això sempre estava orientat cap a una utopia de crítica política i moral però no comptava amb entrebancs inesperats com el d’ahir.

Senzillament, vaig passar molta por –i dolor, és clar. Sóc bastant hipocondríaca i ja m’imaginava a un telenovel·litzat Doctor House portat de Londres per estudiar una estranya malaltia lluitant mentre veu com, per moments, la vida se’m va escapant de les mans (teatre amb ganes i orgullosa, suposo). Després d’això, d’esperar diverses hores i passar per diverses proves, quan em van dir què tenia, després de processar els tecnicismes del doctor, ja estava molt tranquil·la, potser inclús em feia menys mal.

Després d’una hora o dos portant aquella mitja bata que et fa perdre la poca dignitat de pacient que et queda, un agradable i delicat infermer (mega ironia) em va portar amb cadira de rodes fins l’habitació. Pensant aquest cop en els recursos de cinema estudiat a classe, vaig veure tot el recorregut amb un tràveling a mà alçada ‘mal fet’ acompanyat d’un muntatge frenètic –pels que hàgiu vist Rèquiem por Un Sueño, una cosa semblant a quan la mare d’en Jared Leto és ingressada a l’hospital. La resta ja es sap. Dolor, dormir malament, proves, gana, potser l’únic estrany és que m’agrada el menjar d’hospital.

Intento ser practicant d’una creença que, mal resumit, creu en la energia, que tu reps el que dones. Això, però, es fa mitjançant les bones accions, aportant fe i amor a la Terra. Un dels punts de la meva interpretació personal consisteix en buscar sempre el millor de les coses i els errors, per aprendre i rectificar. Vist que en aquest cas no crec que hi hagi cap error, em quedo amb lo positiu. Em quedo amb un somriure barceloní que m’ha acompanyat sempre en aquests últims mesos, que, tot i que han set durs per mi, ho han set molt més per ell. A aquella persona li dono les gràcies per tot i la resta ja ho sap (carinyosa com sempre... ironia 2)

Ale, doncs ara em quedar (intentar) reposar, ja que he descobert que sóc més nerviosa del que pensava i, ja que no puc, anar a la manifestació de demà, preparar-me per altres.

Això no s’acaba. 

El títol és, clarament, per Queen. També agafo la idea del títol compost de Love of Lesbian.

um...

1 de maig. Dia del Treballador. No tenia previst escriure aquest pont, però mira, què hi farem...

Milers de treballadors –o, més aviat, parats- surten al carrer un altre any per defensar els seus drets. Però aquest any, és diferent. Els polítics no ho saben, els mitjans de comunicació tampoc. És una cosa que no poden manipular, que s’escapa del seu control. És l’amargor. L’amargor d’un poble cansat, desesperat. D’un poble que observa incrèdul com el govern declara amb total impunitat que no els faran cas i els tatxa de mals ciutadans per no col·laborar en aquesta enorme farsa que ells coneixem com a democràcia.

Hi ha crisi? Perfecte. Tots d’una manera o altra hi hem col·laborat però... fins a quin punt mereixem ser castigats? Fins quan aguantarem? Per què hem de pagar nosaltres les conseqüències d’un sistema on l’home, és el menys important? Fa uns anys, ells van deixar quin era el seu cavall guanyador: la empresa privada... per què ara recorren a nosaltres? Per què retallar en coses tan bàsiques com la educació i la sanitat, essencials per al bon desenvolupament d’una comunitat, en comptes de coses absurdes com ajudes a l’església, subvencions i pròrrogues de pagament als clubs de futbol o les diputacions, per exemple?

No cal saber-ne gaire per veure que aquí les coses fallen.

No em trobo bé i crec que no hi podré anar, però avui a les 6 de la tarda hi ha una manifestació anticapitalista a Girona (els interessats ja saben...) I dijous 3 de març s’ha convocat una vaga d’estudiants, a Girona és a les 12 del migdia al Rectorat. (el motiu? Busqueu informació sobre l’augment de les taxes universitàries –entre altres. Dic ràpidament ja que em vaig trobant pitjor, que una vaga serveix per defensar els nostres drets, per fer-nos sentir. Si no hi esteu d’acord o no us sembla convenient aneu a classe. Agafant-vos un dia de vaga com un dia de festa, per molt guai que us creieu, no feu res més que l’imbècil i feu que tots els altres perdem força)