Descomponent aigua

L’aigua, tan calenta que quasi bull, m’impacta en el clatell. Tanco els ulls, inspiro i desfaig. Desfer què? 
Desfer móns nous literàriament soterrats; desfer escenes on els fonemes es fonen, es confonen, entre sí.

Desfaig el que m’envolta i em perdo entre unes senzilles notes d’una cançó atzarosa. Vaig desfent. Quan arribo a la ment, em concentro: tindré feina a aquí. Em sorprenc veient lo fàcil que em resulta desprendre’m del que la societat considera essencial i vaig més enllà. Hi trobo un nom, un rostre i molta curiositat. No me’n vull desfer però si més no ho arracono. En una última forta expiració, em desfaig.

Desfeta m’observo millor però haig d’aprendre a discriminar. Tot i així, hi puc endevinar alguna cosa. Sóc més que tinc. Sóc opinió, sóc dubte, sóc veu. Sóc incomprensió, sóc insatisfacció, sóc lluita. Sóc expressió, sóc esperit, sóc art. Sóc un somriure. El millor de tot? És clar que no és el que tinc, ni tant sols el que sóc. És el que puc arribar a ser.

Francesca Woodman

A vostè, Senyora meva

Ja en fa d’ençà que vaig adoptar el mecanisme que Vostè em va proposar, segons el qual havia de fluir davant dels fets com el més pur raig d’aigua que brolla d’una roca com qualsevol altra que observa amb parsimònia el succeir de les hores. Vist això, si m’ho permet, m’agradaria preguntar-li quin és el motiu pel qual no és més benvolent amb mi.  No se n’adona vostè que la calor em crema, m’evapora? Que la fred em gela?

Però torno a ser aquí, amb aquella eterna motxilla sobre les espatlles. Sap vostè? L’altre dia, perduda en algun dels meus (in)somnis narcisistes, just en plena immersió en el meu jo més detestable, vaig sentir la més amarga de les rialles. Una rialla cínica, carregada de violència reprimida transformada en violència passiva. Aquesta rialla, emmascarada per un humor àcid mediocre assenyalava un fet: tot i que amb el temps he après a alleugerar les maletes, a discernir l’imprescindible, la sensació de càrrega continua augmentant per instants.

Tranquil·la Senyora, ni es molesti en aparentar compungiment doncs les contractures que m’origina la motxilla no m’impedeixen seguir amb ànsia el compàs de les agulles. No obstant això, sé de primera mà que no serà Vostè qui em pagui un fisioterapeuta així que permeti’m dir-li, sense que serveixi de precedent ni obstaculitzi més de l'estrictament necessari la nostra relació, que és vostè la més gran filla de puta de totes.