Tot i no tenir ni gota d’esperit nadalenc, avui em poso tendra al fer un
cop d’ull a aquest últim any. Per motius personals –no entraré en detalls- per
a mi el 2012 va acabar el passat 6 de desembre. No vull dir que ha estat un any
dolent ja que realment n’he tret coses boníssimes, però ha estat un any dur,
molt dur. Parlant amb amics propers, me n’he adonat que no és només una opinió
personal: a molts, el 2012 ens ha posat a prova. A prova fins a arribar a pensar
el ja no puc més. Però sí, podíem i hem pogut. Som aquí somrient amb més força
que mai.
Torno a somriure amb forces, amb una sinceritat quasi oblidada. Miro enrere
i recordo els molts viatges de tren; aquell que vam fer avui fa un any, guiats
pels dofins imaginaris. Recordo haver après a estimar per aprendre més tard a
deixar-ho marxar. Recordo les nits d’un estiu inigualable. El Canyo. Els molts
concerts on vam anar. Aquells concerts que ens feien lliures, on he rigut,
plorat i cridat.
Aquest any m’ha portat coses increïbles. Sense anar més lluny, la meva
ànima bessona. Me la van enviar ells, ho sé, i ja saben com els hi ho agraeixo.
D’anys n’hi ha molts, de princeses encrispetades només una.
Ni un piercing a la llengua va fer que deixés de parlar però realment en
aquest cas em perdo entre paraules.
Per saber somiar cal haver estat despert
De tot cor, bon any nou a tots.
