Dibuixant de somriures

Fa un any i un mes vaig penjar una foto semblant a aquesta amb el fragment final de la cosa més sincera que he escrit mai: “després de dedicar part del dia a fer de pseudofilòsofa mediocre, només he arribat a la conclusió que si no tinc ganes de somriure, puc dibuixar-ne un”. La resta del text era un intent d’introspecció des d’un punt de vista a mig camí entre l’objecció i la destrucció... i sí, dic era perquè, tot i ser el millor que he escrit mai, l’he borrat. Abans però, me l’he rellegit un parell de vegades, potser perquè intentava posar-me en els ulls del meu jo d’ara fa un any, potser guiada per la mandra del mal estudiant.

El meu jo? Realment se’ns pot considerar la mateixa persona si ni tant sols la mirada compartim la mirada? Tant han canviat les coses? no serà que no han canviat gens? De tant pensar quasi que se’m fon el cervell. Bé, de tant pensar, de l’inici de migranya o d’un telèfon que no para de sonar i no sóc capaç d’aturar. Tot i que ara, en un d’aquests atacs de sinceritat literària ambigua, sospito que sé perfectament com aturar el telèfon, és sols que no vull perquè ja no em fa mal. 

Abandono el pensament abstracte i veig amb claredat que, com a mínim, una cosa sí que ha canviat: he deixat de viure en el passat. I no us penseu que fa gaire, no... en deu fer dues setmanes i escaig, just després de l’última crisi existencialista. I la veritat és que, si bé ara segurament tindria motius justificats per estar malament, em sento millor que mai.

Podria argumentar-ho, suposo. Podria dir que em sento útil i realitzada com a persona; que em sento còmoda amb la meva manera de fer art, amb els ulls amb els que miro el món. Podria dir que estimo a tots els que m’envolten i que vaig extirpant de mi a tots aquells que no m’aporten res, com a ella, amb la que ja només comparteixo qüestions burocràtiques -i per poc temps. Podria dir que m’he retrobat amb l’única persona que em va saber encendre, que em va encendre tant que no en va deixar ni les cendres, trobant una mena d’escalfor semblant a la d’un llar. Podria dir tantes coses, tantes mentides, banalitats... Amb l’única cosa que em quedo és que, tot just ara, he après a deixar de lluitar contra mi mateixa. I sí, ho aprenc ara, perquè segur que demà ho tornaré a oblidar; em tornaré a perdre perseguint quimeres. Però, com diuen, demà serà un altre dia; massa temps m’ha costat ja desfer-me del passat com per empresonar-me en el futur.

Torno la vista enrere, torno sobre els meus passos. Potser és que ha arribat l’hora d’acomiadar-se. Però no del viscut, ja que forma part de mi d’una manera inexplicable, ja que fa que ara somrigui amb força, sense necessitar dibuixos; m’acomiado dels ressentiments, de les pors i de l’odi. Deixo d’abraçar a la tristesa; deixo d’abraçar-la a ella... es podria dir que és la meva mort?  

Ja no em cal el somriure dibuixat però, de totes maneres, en podré dibuixar mil més quan el torni a necessitar –perquè ho faré, n’estic segura. 

Mentrestant, m’agradaria donar-ne un a cadascuna de les persones que estimo, que no diré que són poques per no menysprear-les, però són enormes i especials. Totes, a la seva manera, estan passant per moments durs i difícils. Sé que se’n sortiran, ja que tenen una fortalesa admirable però és aquesta mateixa bellesa la que fa que es sentin fràgils i dèbils, la que fa que perdin la brillantor als ulls. Que perdin el somriure.

De petita volia ser artista per això, per poder esborrar el dolor de la gent i dibuixar-los-hi somriures a la cara. De petita... i ara, però encara no en sé. No em veig capaç de tornar-vos tot allò que heu fet per mi, ni tant sols ho sé escriure. Tant sols us puc donar aquest somriure dibuixat i sé que, com em va dir una princesa, no em caldrà dibuixar-ne més perquè el vostre és molt més bonic i més gran.