La primavera se m’anticipa, m’altera. Tot i així, a mi
em serveix per a bastant més que per detonar l’efervescència hormonal: em burxa
a una ànima soporífera que corria el risc de no tornar a despertar. Aquí la
tinc; aquí em tinc.
Des d’aquí, sense treure’m aquelles lleganyes que
recorden el –no tan- passat, recordo –potser, imagino. Sense perdre de vista aquest
passat no tan passat, reivindico allò oblidat -o potser desconegut. Allò que –POTSER-
algun dia vaig tenir; allò que –DEFINITIVAMENT- vaig mal interpretar. Allò que
vaig maltractar fins a no poder més. Però n’aprenc. I creixo. I em converteixo
en una nova versió del que sóc, en la millor que de les que he pogut conèixer.
Jo em veig, ells no en són capaços, però... tu? Mentrestant, reivindico.
REIVINDICO la supremacia de la mirada davant de qualsevol
cosa. La no necessitat a haver de recórrer a paraules fràgils que prometen massa,
que prometen en va. I sabeu què és el
millor d’això? L’entregar-se al present sense condicionants, sabent que no tens
res que t’empresoni. Reivindico l’evidència, la senzillesa (no confondre amb
facilitat), la transparència i la claredat. La passió per viure, per sentir,
per somiar i lluitar.
Reivindico tantíssimes coses... I espero.
ESPERO a LA mirada, aquella mirada sincera i misteriosa,
reservada i confiada. Aquella mirada que et pot glaçar i incendiar simultàniament,
que et pot ruboritzar sense haver d’intimidar-te. La mirada que no necessita
paraules. Aquella mirada que viu, que sent, que somia i lluita. Aquella mirada
que et despulla, que t’observa i, tot i així, es queda. Aquella única mirada
que sap mirar.
Reivindico i espero. Espero i reivindico. I aviso.
Mirada misteriosa, t’AVISO ara i com diuen “quien
avisa no es traïdor”: quan ens mirem m’obligaré a mostrar-te el pitjor de mi, i
espero el mateix de tu. Al cap i a la fi, si tan especial ets... per què hauria
de mostrar-te les virtuts que pugui tenir? On quedaria el nostre mèrit?
No hay comentarios:
Publicar un comentario