Foc als ulls

Avui he decidit deixar d’intentar salvar el món i començar a menjar-me’l. He decidit fugir del victimisme, dels remordiments i la falsa modèstia. He après a deixar-me de rebel·lar contra l’etern retorn, a acomodar-m’hi i a sentir-m’hi agust; he entès el veritable significat de Carpe Diem. He après a sentir-me còmode en els meus defectes, a estimar la meva imperfecció, ja que és tot el que tinc. 

Mirant-me al mirall m’he demanat perdó i m’he correspost el somriure. He sortit al carrer a mirar el vent, a córrer amb les hores, a convertir-me en res per integrar-me en el tot.

Avui he recuperat el meu foc, la meva mirada i el meu nerviosisme. El per què no el tinc clar ni jo. Potser és que ja m’havia arribat l’hora o potser són les paraules ben trobades d’un (des)conegut oportú, oportunista. És que sóc una idiota idealista, una enamorada de la vida i de l’instant.

I és que avui podria estimar a tothom i, en comptes d’això, trio estimar-me a mi mateixa.