Histèria afectiva

He passat uns dies capficada en les meves coses. No han estat dies ni bons ni dolents, han estat dies que necessitava preocupar-me per mi en comptes de pensar en tonteries que no puc canviar. 

De fet, no ho sabut fins avui. Em pensava que estava passant per una espècia de bloqueig; intentava escriure i no em sortien més que frases incoherents inacabades, notava que amb cada traç que dibuixava, mentia.

Avui, mentre tornava cap a casa, he vist de lluny el que jo creia que era una dona gran passejant una espècie de caniche grandíssim amb un jersei rosa. Quan m'he acostat (sense ulleres no veig tres en un burro), he vist el gos era un nen petit que estava ajupit. Semblarà estrany, però m'ha fet moltíssima gràcia -més que res perquè estaven en puto descampat on la gent passeja als seus gossos amb desgana. 

La mare no processava cap mena d'afecte envers el seu fill. Però per a què jutjar-la? Es veia que estava pensant en les seves coses. Llavors me n'he adonat, que encara que molts cops cregui que no, estic feta per estimar, estimo a tot aquell/allò que m'envolta! Sé que els problemes continuen estan allà, però -momentàniament- m'és igual.

Només escric per dir-vos això, que estimar és collonut. Que no us obsessioneu només amb l'amor de parella, estimeu-ho tot! Estimeu fins i tot a allò/que en algun moment de la vida us ha fotut, perquè gràcies a allò sou com sou (també aplicable a les persones). No busqueu viure per a un somni, feu que la vostra vida en sigui un! Tots tenim por, tots tenim bloquejos però també tots som capaços d'estimar.

I jo us estimo,

I jo t’estimo.