trenta-sis

Potser havia oblidat qui era o potser era que ho sabia massa bé. Però tornava a estar perduda, despullada de tot allò que em feia sentir persona. De nou. Sense saber què pensar o què sentir. Sense poder distingir els somnis dels malsons. Amb una ideologia buida i pensaments caòtics i dispersos. Després, el silenci. L’ànima també nua, lliure de tot allò que ens creem per protegir-nos de nosaltres mateixos. Amb el pit obert em vaig observar atentament.

Quan ja no era res, vaig començar a ser.