Quan l’adrenalina
injustificada se’t fa seu, mates el poc civisme que encara queda en tu. Junt amb
aquest, mor l’absurd pacifisme que sempre t’havia impedit actuar. “De veritat
arriscaràs tant per tant poc?”, et diu aquest en un últim anhel. Per primer
cop, no cal qualsevol intent de justificació en la teva lluita interna.
Ja està fet. Has pres
el control de la teva vida, has passat a l’acció. Saps que tens el cor
accelerat perquè estàs nerviós, tot i així, a tu et sembla que batega més lentament
que mai. Ja està fet. Seria absurd tornar enrere.
Tot i així, sé que
se t’obliden les coses, que ets tossut com una mala cosa. Espero que el dia de
demà, quan llegeixis aquest text, recordis que els petits gestos són els que
decideixen qui som. Que recordis que els crits muts mai podran ser escoltats i
que, fins i tot quan són xisclats a ple pulmó, molts cops es perden entre els corrents de vent. Aleshores, actua.
No hay comentarios:
Publicar un comentario