lunes, 6 de agosto de 2012

Harmonia


L’altre dia, caminant pel bosc, pensava en el per què de la existència, en què fem aquí i més preguntes d’aquelles que tothom es fa al menys un cop a la vida –encara que estigui borratxo.
Es diu que tots venim a la vida per complir un propòsit, fins a aquí d’acord, el que passa és que les pel·lícules americanes, a part d’emplenar-nos el cap de merdes masclistes pseudoromàntiques, també ens han inculcat la figura de l’heroi que, després de passar-ho molt malament, potser fins i tot fer coses condemnables, realitza un acte heroic i troba a una noia preciosa (sant tornem-hi) amb la que després de tenir sexe salvatge, tindran uns fills super monis. Eccolo qua el seu propòsit de vida molt xaxiguaxipiruleta.
Ara bé, no està de més recordar que això és ficció. Aquest concepte de una vida gloriosa ens aparta del què realment és viure.

A partir d’aquí, agafeu amb pinces tot el que diré; jo deixo anar la meva opinió tan poc objectiva com sempre i qui vulgui que hi reflexioni.
En aquest món hi ha d’haver gent de tot... Imagineu-vos que un dia sortiu al carrer i tothom és amable, bona persona, responsable, políticament correcte, etc. Quin conyàs, no? Entenc que algú pugui pensar que no, que seria un món ideal, però només ho seria els primers dies. Després aquell que abans hauria set considerat simpàtic, seria menys simpàtic que un altre i, per tant, un antipàtic. Doncs el mateix passaria si tots vinguéssim a la vida amb grans propòsits i gestes per complir. Però què vol dir això? Acceptar que no seré més que un mediocre tota la vida? Just al contrari!
En termes artístics, és com una persona quan està aprenent a fer servir el color. Toooooooot ha de ser colors i quant més colors millor, perquè fer servir colors és guai, saps? Però mica en mica va veient que anant reduint la gama les seves obres guanyen molt més de valor i força que no pas aquells quadres tutifrutis. I arribarà el dia que fent servir dos colors complementaris, obtindrà una gama preciosa amb molta potència! I,  amb molta sort, un dia l’obligaran a practicar harmonies de colors –de blanc, que és el més conyazo- i veurà que lo bonic dels colors és saber fer-los servir quan i a on toca.

Malévich. Quadre Blanc Sobre Fons Blanc
No sé si algú sap més o menys per on vaig... No cal que siguem tots els colors! Sent-ne només un som meravellosos! I ser color no és simple, gens simple. Podem ser saturats! Podem brillar! Un sol color pot ser el que li doni la gana.

1 comentario:

  1. És curiós el procés evolutiu dels éssers i per extensió de l'art i tot el que l'envolta. Tota bona evolució ha de tendir a la senzillesa, perquè tant sols allò simple sobreviu. La senzillesa però no es refereix a la senzillesa psicològica o mental, sinó a la senzillesa més purament física: Com menys organs menys malalties. La qüestiò està en evocar tota la grandesa de l'univers i l'existència en un element simple. D'aquesta manera el risc de destruir-se és mínim tot i conservar tota la grandesa de l'univers.
    En fi, pensaments que se m'apareixen llegint el teu favulós escrit...

    ResponderEliminar